Ja hi ha les dues animes al moviment acampat. La fàcilment manipulable, i la revolucionària. ??Visibilitzar el descontentament popular amb el parlamentarisme té potencialitats… si serveix com a passa per anar a organitzar alguna cosa gran. Una eina popular que prengui el relleu, que porti el descontent i la indignació a algú tangible. Si no, pot acabar sent una broma de malt gust, manipulada des de l’ombra per ves a saber qui. ??Veure avui els diputats de SI escridassats, pel sol fet de ser parlamentaris, dona que pensar. ??La setmana tràgica de Barcelona, ocorreguda al 1909, serveix com a metàfora. D’una protesta antibel·licista s’enxarxen una sèrie de factors socials i es desenvolupa una gran eclosió social, anticlerical, arrauxada, revolucionària. La revolució és el camí, i en el fet històric floreix tota la merda que diàriament ens foten a sobre. ??Això no treu que d’indignació sigui algú fàcil de manipular. Sobre tot cuan cau en l’infantilisme. No estic parlant en general de les acampades, però si de certs flaires que arriben, mirant-ho des de fora. ??En general, em sembla que les acampades han anat molt bé. Prendre el carrer, visibilitzar el descontent, debatre, enxarxar. Positiu al cent per cent. També em sembla que a Barcelona, el moviment autònom ha donat l’aire necessari al moviment. Organitzat, català, revolucionari en idees i formes, auto-determinista. Feia goig escoltar la assemblea per Internet. ??Però si aixo no porta a alguna cosa tangible i positiu, algú que suposi una passa mes, una organització horitzontal d’aquest descontent i indignació, acabarà malament. No sento parlar de coordinadores d’acampats. Tampoc estar acampat es en si un objectiu, i llavors es nota la manca d’etiquetes refrescades. Estar acampat o indignat no es cap tipus de programa polític. ??Seguint tot aixo al twitter, hem sembla començar a escoltar a aquella FAI descontrolada, caiguen en aquell lerrouxisme (populisme i demagògia castellanitzant) descontrolat que tan de mal va fer a la revolució catalana i aragonesa als anys de la guerra. ??És molt fàcil connectar el sentiment d’indignació de la gent fotuda, portar-ho al carrer, i liarla parda. Però en aquest caos fundacional, fa falta la gent, el moviment, la estructura positiva i enxarxada que porti tot aixo a un proces revolucionari de veritat, i no de postal. ??
Em sembla que les acampades prenen tot el seu sentit als petits pobles; als pobles de València, a Sabadell, als barris. Anar a buscar fotos i portades de diaris no es cap fet revolucionari. A València la dimensió catalanista i pro-llengua catalana de les acampades és molt positiva. Aixo s’ha de seguir encaminant cap a alguna cosa gran, alguna cosa nostra.
Xabi Strubell, 17 de juny del 2011
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!