No hi ha una altra alternativa
La campanya és: soc o no independentista. I els que diuen que no, van a la contra, però no plantegen alternatives perquè no les tenen. Només desacrediten la independència amb arguments d’oportunitat o identitaris. La independència té i tindrà a casa els seus detractors, però no són ni seran aquests els que la facin inviable, perquè són minoria. El problema rau en els escèptics i en els incrèduls, però tranquils només es qüestió de temps, què se’n adonin que no hi ha una altra sortida, i que a més, és la bona. I el temps, com la vida, passa volant
Poques vegades surt la gent al carrer de forma massiva per manifestar-se. Les grans concentracions de centenars de milers de persones que es posen d’acord per expressar un desig, un rebuig, una alegria, estan reservades per situacions especials, on conflueixen les voluntats de forma gairebé unànime.
Jo, que ja tinc una edat, puc recordar la gran manifestació per les llibertats, la democràcia i l’autonomia del 77, i les no tant llunyanes de dol per l’assassinat de l’Ernest Lluch o de rebuig a la guerra de l’Iraq.
Els últims tres anys hem viscut grans concentracions per motius ben dispars, d’alegria per les victòries del Barça, i d’enuig com la manifestació pel dret a decidir, quan a més de les incerteses polítiques es va afegir el desgavell ferroviari, i sobretot la gran manifestació del deu de juliol passat.
En aquesta darrera manifestació es va explicitar la situació en la que ens trobem actualment. Molta gent es va sentir prou motivada per desplaçar-se d’arreu del país al lloc emblemàtic on es manifesta la voluntat política dels catalans. I quina va ser la expressió d’aquesta voluntat, podríem preguntar ? Ningú que va ser-hi present podria negar-ho: l’únic crit que es sentia era independència. No era unànime, perquè molta gent callava, però era l’únic, ningú cridava altra cosa.
I perquè, això ? afegiria, doncs perquè no hi ha una altra alternativa. Tots coneixem el problema, però només es manifesta una solució.
Han passat uns mesos i el debat segueix viu. Tant, que no només està en boca dels anomenats partits independentistes, sinó també dels que no ho són. Eslògans i spots electorals en van farcits. La campanya és: soc o no independentista. I els que diuen que no, van a la contra, però no plantegen alternatives perquè no les tenen. Només desacrediten la independència amb arguments d’oportunitat o identitaris.
Com han canviat les tornes ! Fins no fa gaire era ben bé a l’inrevés !
Ara tota l’argumentació econòmica en favor de la independència no es contestada perquè es aclaparadora, tant pel que fa als fluxos: impostos que es paguen, inversions que no es produeixen, com pel que fa a la incapacitat legal a que ens sotmet l’autogovern dins del marc constitucional espanyol per a realitzar polítiques pròpies: econòmiques, d’immigració, laborals, d’infrastructures, etc. que ajudin a sortir de la crisi. No és el mateix un estat amb una economia basada en unes grans empreses de sectors financers, energètics i de telecomunicacions que busquen els seus rèdits en la conquesta dels mercats llatinoamericans i en la posició monopolística que exerceixen al propi estat, en la subvenció a perpetuïtat (amb els nostres recursos) de sectors improductius, i amb la dependència d’altres sectors especulatius; que un altre estat (el nostre que vindrà) de petites i mitjanes empreses de sectors amb valor afegit i capdavanters tecnològicament que ara sobreviuen –i té mèrit- tot i l’expoliació fiscal i la manca de polítiques de suport, o millor dit suportant polítiques contràries.
Per tant, encara que algun dia s’aconseguís minimitzar la sangonera que ofega la Generalitat i empobreix el país lentament i inexorable, amb un sistema de finançament més equilibrat (hem passat de ser la primera CCAA en renda familiar disponible a la dotzena de disset, i la taxa de pobresa arriba al 20%), les enormes diferències estructurals i de model entre ells i nosaltres fan inviable el progrés conjunt, el seu benestar és el nostre perjudici –fa trenta anys que ho sofrim- i ara amb la crisi global ha arribat a nivells insostenibles. A tall d’exemple, una Catalunya lliure probablement tindria una taxa d’atur com a màxim en la mitjana de la Unió Europea, i en canvi estem més a prop de la taxa de les zones més deprimides d’aquesta UE. La taxa d’atur de la UE està en el 10% (la d’Euskadi també) i la nostra gairebé la duplica.
Contra això només es fa servir el que abans es criticava del catalanisme, les qüestions identitaries que són esgrimides per contrarestar aquest desig de supervivència i llibertat.
La suposada fractura social, el tancament i l’aïllament cultural, el trencament de vincles, etc.
Quina suposada harmonia entre pobles està en perill? La que actualment fomenta no només la intolerància, sinó el menyspreu cap a tot el que fa tuf de català? En què es tradueix “el especial respeto y protección de las otras lenguas” a que fa esment la carta magna espanyola, sinó en la marginació, no només en els àmbits estatals i internacionals àdhuc en el seu propi territori, d’una llengua i una cultura que no s’accepta ni s’estima ? La única recepta vàlida per ells és la nostra renúncia: individual i quotidiana, amb l’exercici d’un bilingüisme asimètric que dóna constantment preferència a l’espanyol i col·lectiva i a mig termini com a poble que via assimilació perdi tots els trets diferencials que incomoden a la resta.
La independència té i tindrà a casa els seus detractors, però no són ni seran aquests els que la facin inviable, perquè són minoria. El problema rau en els escèptics i en els incrèduls, però tranquils només es qüestió de temps, què se’n adonin que no hi ha una altra sortida, i que a més, és la bona. I el temps, com la vida, passa volant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!