Avui he sabut que guanyarem
Avui he anat a Montserrat, com diumenge passat vaig anar a La Jonquera, per estar present en aquests actes d’afirmació nacional, per lluir samarretes i banderes, per escoltar als nostres personatges públics dir el que volem sentir, per participar d’aquesta catarsi que ens esperona i ens inquieta, i avui, per primer cop, he tingut la certesa que guanyarem.
I no ha estat mentre pujàvem caminant cap al monestir, no: que fèiem aquella colla de gent, que podríem ser pel seu nombre membres d’un centre excursionista d’un poble qualsevol, suant i apressats per arribar? de ben segur traslladant a la caminada l’ànsia que ens domina. Més aviat es podria pensar el contrari, sense tenir en compte que en aquestes dates convocar una pujada a Montserrat a peu un dissabte de bon matí, en plena onada de calor, no pot atreure multituds, que el miler de persones que finalment ens hem reunit faria dubtar a més d’un del veritable ressò de les propostes de la ANC, i de retruc de la voluntat real del poble.
L’acte aparentment no propiciava cap sorpresa, actuacions musicals, parlaments, cap element nou dins de l’imaginari que hem anat composant, de vegades sense adonar-nos, des d’aquell proper però llunyà setembre del 2009.
I de fet, no ha passat res d’extraordinari, si més no, a primer cop d’ull. Però el que he vist, però sobretot escoltat, té més importància que la que en un primer moment he copsat. Potser, perquè no ha estat una vegada sinó dues, que ha succeït.
És quelcom absolutament natural, però al mateix temps inimaginable, no només per mi, sinó per bona part dels que tenim nissaga arrelada en aquesta terra des de temps immemorials. Veure una jove mare duent samarreta estelada parlar amb el seu fill en un acte independentista en llengua castellana, trenca esquemes, però sentir parlar també en espanyol un grup més nombrós: família sencera, poca estona més tard, tots guarnits de forma inequívoca, esmicola aquest axioma que vincula llengua a sentiment, i que ens fa creure que només els catalans d’origen sentim la necessitat d’esdevenir lliures. No crec en les casualitats, no pot ser que hagi escoltat a les úniques persones de llengua materna castellana que avui eren presents a Montserrat. Són moltes més de les que pensem, i en són prou per configurar amb nosaltres, els catalans de cognom, una majoria suficient, i per això, només per això, avui he tingut la convicció que guanyarem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!