“Diuen que plou, però se’ns estan pixant a sobre” frase que amb tota la seva escatologia defineix el que està passant en aquests moments. Jo fins i tot diria que la pudor que sento em fa pensar en quelcom molt pitjor….
Ja no es tracta “només” de la espoliació fiscal, de la manca d’inversions, de l’oblit d’infrastructures bàsiques pel manteniment del teixit industrial català, del menyspreu de la llengua pròpia dels catalans, de les sentències del TC i del TS, de les fal·làcies de l’autonomisme: per exemple el “traspàs” ?! de Rodalies. Etc., etc. Tot això no es nou, no.
Sembla que Espanya ha fet una interpretació de les darreres eleccions catalanes molt optimista: això de la independència, que tant ens va preocupar quan els fets d’Arenys de Munt, i després la manifestació del juliol a BCN, és un bluff: els catalans molt bla, bla , bla, i després, el de sempre, i a votar CiU.
Però per si de cas no s’ho tornessin a repensar, han cregut arribada l’hora de donar-nos l’estocada final: intervenció econòmica (ofec) de la Generalitat i destrucció del que resta del sistema financer privat català.
De la possible intervenció econòmica en les finances de la Generalitat, arribant a prohibir més emissions de deute, la premsa n’ha parlat a bastament.
Els mateixos que ens roben els recursos propis ens neguen el dret a sobreviure com fins ara havíem fet. No només representa una retallada de les finances públiques, amb totes les retallades subsegüents dels serveis públics bàsics (sanitat, educació, seguretat ciutadana, etc.) sinó també de molts ajuts i subvencions al sector privat català, necessaris més que mai en aquesta situació de crisi que travessem.
L’altra tema gravíssim és la reforma de les caixes d’estalvi que el govern de Madrid “cuina” a mida per destruir-les (les catalanes) i integrar-les en el sistema bancari espanyol, posant límits de liquiditat arbitraris i inabastables. Primer diem un 8%, i si veiem que respiren alleugerides, un pugem a un 9 o un 10% – o el que faci falta – perquè acabin llençant la tovallola.
La qüestió es l’absorció de tot el que signifiqui un espai de poder de decisió català, la seva desaparició, sigui servei públic o privat, ja es digues Fuerzas Electricas de Cataluña, S.A. (la desapareguda FECSA) o ara Catalunya Caixa, Unnim, etc.
I davant d’això, només hi ha dues actituds a prendre, com finalment l’honorable Pujol ha reconegut: rendir-se o lluitar per la independència.
Veurem com entoma el govern del Sr. Mas aquest desafiament de Madrid.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bones Ricard,
subscric el teu escrit. Tens raó en que això fa pudor, però a mi personalment també em fa pànic !!!. Ho dic sincerament. Penso que pocs som conscients del camí on ens duen …
Salutacions i endavant company.