Uncertainty Principle

Ahhh, teniu ganes de saber com va anar la festa. Ai, cotilles, cotilles.

Doncs, molt bé, la veritat. Vam fer unes pizzes amb les nostres manetes, massa inclosa, que van quedar molt bones, almenys decents. La festa va durar des de les 3 de la tarda fins a les 11 de la nit, aquí tot acaba abans. Penseu que els concerts a l’aire lliure comencen a les 5 de la tarda i els músics s’acomiaden a les 7 amb un: BONA NIT!!, una mica xocant per mi. Aquest horari, com saviament apuntava en Joan és molt convenient per no patir ressaca al dia següent (cosa què és veritat). Per cert, a la fotografia podeu contemplar l’obra mestra dels xefs, un d’italoamericà i un de català.

I mira, finalment, em vaig alegrar de no tenir cotxe perquè vaig beure tot el que vaig voler. Unes cervesetes, uns cubatets (aquí, més refinadament, els hi diuen combinats) i a xerrar. Se’m va passar la tarda volant, escoltant les històries de la gent, els motius per empendre un viatge tan llarg a un país amb una llengua estranya. És impressionat com la gent arrisca calés, currículum, temps, … per millorar. En tots els casos, la gent simplement vol millorar, per viure tranquil·la (això m’ha fet recordar una cançó de la Dharma).

Gent que té una carrera al seu país, però li és difícil trobar feina. Gent que vol tornar al seu país per tornar a provar sort. Gent que vol arrelar als EEUU. Gent que vol fer una carrera sobre bussines aquí a Califòrnia. Gent que tornarà al seu país però que ja està pensant com fer-ho per tornar a EEUU. Gent que vol buscar feina, però és difícil per un estranger. Gent amb una família rica que l’està pagant una estada d’un any, o més, a Califòrnia només per aprendre anglès. Gent que s’està traient un sobresou aquest estiu fent classes d’anglès per fer un màster el proper any a una Universitat de San Francisco. Simplement, gent. Cada persona, una història diferent.

De tornada, en el cotxe conduït per una japonesa (que era la primera vegada que agafava la Freeway), el poc alcohol que deuria tenir a la meva sang va desaparèixer en forma de suor. Com vaig patir, senyor!! Jo anava a la part de darrera, amb uns altaveus a tota pastilla amb música japonesa estrident, i al davant les dues japoneses cridant, normal amb la música a tope, sobre quin era el camí de tornada, a tot això afegiu les finestres del cotxe abaixades, … un caos. Vaig arribar a dir dues vegades que seria millor baixant la música i posar l’aire condicionat, almenys estaríem més tranquils tots. Ni putu cas. Vaig pensar, que sigui el que deu vulgui.

Vam arribar, si jo encara no m’ho explico, a les 12 a casa. En resum, molt bé, festa i Dragon Khan, que més es pot demanar a la vida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!