Uncertainty Principle

Resulta que em trobo molt còmode enmig de coreans, taiwanesos, japonesos, vietnamites, i d’algun altre país que no recordo. Pensant-hi, es troben a faltar xinesos i coreans del nord, perquè deu ser?

M’he trobat amb mares coreanes que han viatjat fins a EEUU, han aprés un idioma estranger, amb tots els problemes que la decisió comporta, tant econòmics com socials, amb la única finalitat d’obrir les fronteres als seus fills. Que pugui recordar 4 mares coreanes, 4 valentes mares coreanes que s’han posat les piles per poder entendre als seus nous veïns americans, encara que aquests no els facin massa cas.

Quina actitud tant valenta, oi? Deixar-ho gairebé tot per tal que els teus fills tinguin una visió global de la vida. Quin gran regal els hi deixen al seus fills. D’incalculable valor. Tot això, pel que he parlat amb elles, sense oblidar quines són les seves arrels i els seus origens, allò què és tant important a la vida.

Suposo que cap d’aquestes famílies deu tenir un nivell econòmic baix, però l’actitud moltes vegades supera la força dels cales, que per altre banda faciliten la vida ho reconec.

La majoria d’asiàtics fan una estada mitja d’entre 6 mesos i 1 any. Que pensant-ho, seria una pasta impressionant per a mi. Tots tenen com a finalitat entrar a una High School i en la majoria dels casos en un College.

M’encanta la forma de ser dels japonesos i coreans, que és els que he tractat més. Sempre rient, sempre ajudant, sempre disposats, mai una mala mirada, mai uResulta que em trobo molt còmode enmig de coreans, taiwanesos, japonesos, vietnamites, i d’algun altre país que no recordo. Pensant-hi, es troben a faltar xinesos i coreans del nord, perquè deu ser?

M’he trobat amb mares coreanes que han viatjat fins a EEUU, han aprés un idioma estranger, amb tots els problemes que la decisió comporta, tant econòmics com socials, amb la única finalitat d’obrir les fronteres als seus fills. Que pugui recordar 4 mares coreanes, 4 valentes mares coreanes que s’han posat les piles per poder entendre als seus nous veïns americans, encara que aquests no els facin massa cas.

Quina actitud tant valenta, oi? Deixar-ho gairebé tot per tal que els teus fills tinguin una visió global de la vida. Quin gran regal els hi deixen al seus fills. D’incalculable valor. Tot això, pel que he parlat amb elles, sense oblidar quines són les seves arrels i els seus origens, allò què és tant important a la vida.

Suposo que cap d’aquestes famílies deu tenir un nivell econòmic baix, però l’actitud moltes vegades supera la força dels cales, que per altre banda faciliten la vida ho reconec.

La majoria d’asiàtics fan una estada mitja d’entre 6 mesos i 1 any. Que pensant-ho, seria una pasta impressionant per a mi. Tots tenen com a finalitat entrar a una High School i en la majoria dels casos en un College.

M’encanta la forma de ser dels japonesos i coreans, que és els que he tractat més. Sempre rient, sempre ajudant, sempre disposats, mai una mala mirada, mai un renec, sempre amb bona intenció, sempre. I allò que és tan difícil de trobar: sempre un somriure per començar i després la resposta. Senzillament, deliciós. Ara entenc perquè l’Isaac s’hi troba tant còmode enmig de japonesos i coreans. Per cert, Isaac he seguit els teus consells, agraït. Fins i tot en aquell cas que la primera impressió és: Ui, aquell té cara d’espavilat i cabron, després resulta que cada vegada que et veu es desviu per mostrar-te el seu respecte.

De fet et preguntes, hi ha delinqüència al Japó o Corea del Sud? No em puc imaginar un corea o japonès robant (després de conèixer-los) o fent mal algú. M’encanta que m’expliquin com viuen en el seu país, que els preocupa. Els taiwanesos pressionats per Xina, els coreans del sud pels comunistes de Corea del Nord. Encara que he hagut de burxar una mica, perquè a la primera pregunta sempre la defugen, però si insisteixes en conèixer-los et diuen quins són els seus neguits. M’han ensenyat els caràcters que utilitzen per escriure, que resulta que cada caràcter és una paraula. Aquests si que tenen dificultats per aprendre angles, però com s’esforcen.

Els he coneguts que volen tornar, els que no perquè diuen que la seva realitat és en blanc i negre comparat amb les possibilitats de Califòrnia, els que tenen una xicota japonesa que esta a l’Àfrica de voluntariat i ell és coreà, els que quan veuen una noia se’ls hi cau la baba, els que estudien fort de passar el TOEFL, els que estan de vacances, un vietnamita que farà un MBA a partir del setembre, els que es volen obrir les portes americanes i trobar feina. I sempre, sempre, amb un somriure a la cara. Digne d’admiració.

Em sembla que comparant no sortim massa ben parats els catalans. Jo personalment, com et deu passar a tu també Carquinyol, em trobo més acollit entre valencians, encara que els hi perd aquell puntet tosut.

Acabo perquè no vull repetir adjectius. I és que m’encanta aquesta gent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!