A mitjan any 2000 el Departament de la Presidència de la Generalitat va editar un opuscle amb una mena de balanç de l’acció de govern, amb el nom de «Catalunya. 20 anys d’autonomia. 1980-2000».
Es va encarregar de fer-ne la presentació pública en Miquel Calzada. En la seva intervenció, tot fullejant una mica displicent el llibre, va dir que en aquests vint anys havíem construït un bon edifici, però que ens havíem oblidat de l’ànima.
Avui, amb paraules gairebé idèntiques, l’Artur Mas ha criticat el gris i poc ambiciós discurs d’investidura de José Montilla.
En aquella ocasió, el president Pujol va donar a Calzada una bona part de raó, si bé – va dir – feia 20 anys no era gens automàtic que una bona part de la població se sentís identificada amb Catalunya, i que la manera d’aconseguir-ho era centrar-se sobretot en els serveis a la població.
Aquesta rèplica podria perfectament ésser assumida per Montilla – cosa que no ha d’estranyar ningú – i sembla que també és acceptada pel tàndem Carod-Puigcercós, que no s’ha estat de criticar CiU per manca d’ambició, i que avui han desat les polítiques nacionals a les golfes dels mals endreços.
Fa sis anys tenia raó en Calzada, i avui en té en Mas: evidentment, viure en un país que funciona enorgulleix i suscita adhesions, però no n’hi ha prou. Cal l’ànima.
La gent no sol apostar als cavalls perdedors, i Catalunya – entre els uns i els altres – fa, cada cop més, la impressió de cavall perdedor. Al principi, semblava que el desvetllament de Catalunya anava de debò, i això produïa adhesions. Feu un experiment mental: mireu-vos els vídeos del «Digui, digui» i quins actors hi van participar – fins i tot en Rubianes hi parlava en català -, i mireu de fer un càsting equivalent amb els actors d’avui. Oi que no?
Catalunya no aixecarà el cap mentre els polítics no s’estiguin de la política tacticista, tecnocràtica i de curta volada, i no recuperi allò que ha perdut pel camí: les ganes i la il·lusió de construir una nació. No és el mateix fer les carreteres del nord-est d’Espanya que fer les carreteres de Catalunya; la segona comesa no la poden fer els tecnòcrates. I avui el que ens proposen és fer les carreteres del nord-est d’Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!