Coca de recapte
El bloc de Ramon Farré Roure
Matrimoni de conveniència
De tant en tant, ERC i PSC s’estiren els cabells a les institucions lleidatanes. No és nou això, diran vostès, ni passa només a Lleida. La darrera picabaralla ha estat sonada, fins al punt que el President del Consell Comarcal del Segrià (PSC) ha enviat una nota als mitjans demanant a ERC que abandoni el govern del Consell.
Embolica que fa fort! Això sí, en un exemple paradigmàtic d’incoherència vistes les raons adduïdes (“Ja fa un temps que governem amb Esquerra i ens han demostrat amb escreix la seua falta d’ètica, responsabilitat política i manca d’arguments a l’hora d’atacar-nos”) el PSC invita ERC a sortir del Consell però no de la Diputació, institució on s’inicia el problema que comporta la ruptura i on no fa pas tants dies que sonaven tambors de guerra.
S’ho diuen tot (immadurs, deslleials, falsos, botiflers, espanyolistes…) menys bonic. Ja s’ho faran, pensaran vostès. Millor per CiU, dirà un altre. Mirin, no sé si d’això ningú no en pot sortir beneficiat.
Més aviat, em sembla que tots hi perdem. Quan a les institucions el que predomina no és l’entesa sinó la confrontació, deixen de funcionar, amb els corresponents perjudicis, els ciutadans se n’allunyen, en malfien i acaben dient allò tan habitual “tots són iguals”. I disculpin, no, no tots són iguals.
El ciment que cohesiona el govern tripartit, o bipartit allí on PSC i ERC, coexisteixen, no és altre que evitar que CiU, molt sovint el partit amb més vots i representació territorial, sigui al govern de les institucions, a veure si així desapareix del mapa. I no se n’han sortit, ni se’n sortiran.
I ara el ciment que els uneix té aluminosi i s’esquerda i s’acabarà trencant de forma no prou controlada. Al guió ja entrava una ruptura pactada per fer veure que no eren amics i jugar a l’equidistància. El mal és que ja no s’aguanten i només la por de perdre la cadira (i més) els manté junts. Fins quan?
A aquest pas, qualsevol dia es tornen els anells i es reparteixen el que quedi de l’aixovar després de llançar-se els plats pel cap. Si no fos que fora de casa fa fred, i la font no rajaria, ja haurien partit peres.
Tot i això, no escarmenten i si es poden tornar a casar per tercer cop, ho tornaran a fer, i es tornaran a prometre fidelitat…que trencaran al dia següent, quan s’hauran assegut a la poltrona que aferraran com si els anés la vida. No dubtin d’una cosa ni de l’altra.
Esperem que els ciutadans, ells sí escarmentats, no ho vulguin i ho facin impossible, pel bé de tots, i molt especialment del país que no es mereix aquest espectacle continuat en plena crisi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!