Vaja que ensenya el que ha d’ensenyar, que d’educació va el post d’avui. Ara resulta que la resistència del sindicats avala la presumpta reforma educativa del Conseller Maragall, plasmada, suposadament, en la llei d’educació que es tramita al Parlament de Catalunya. Així es reflecteix en les paraules de l’honorable Conseller.
No hi ha resistència al canvi, perquè no hi ha canvi, no hi ha reforma educativa. La llei, en el redactat el projecte presentat al Parlament, no és innovadora, no és progressista de res, no és reformadora, per més que l’honorable Conseller s’hi entesti.
El projecte de llei fa poca cosa més que passar al català una bona part de la legislació educativa espanyola, sovint amb un redactat dubtós. En bona part, el que no és traducció és lloc comú. I el que no és lloc comú és innecessari que sigui establert per llei. I ben poca cosa més, llevat que en el tràmit parlamentari es millori la norma, cosa possible i necessària.
En una paraula, aquest projecte de llei és un soufflé que de tan gran que és ningú no vol punxar. Convé mantenir la ficció perquè ningú no vol dir que la reina va despullada.
Sense dir-ho, els sindicats clamen en favor de la vaga perquè no se’n fien, perquè estan farts de sentir una cosa i que la conselleria en faci una altra. No és per resistència al canvi, és per resistència a la conselleria. I també, perquè saben que molts professors estan cansats que el maregin amb suposades reformes i canvis d’escassa volada que avui s’impulsen i demà s’aturen.
Fins ara la tramitació de la llei ha servit per fer enfadar i intentar desacreditar els sindicats (després amb qui negociaran?), convocar tres vagues, que segueix parcialment l’escola pública, posar en guàrdia l’escola concertada, marejar la perdiu un parell de cursos, amagar la falta d’idees en educació, desencisar a una part del professorat i afegir perplexitat en els claustres.
Quin negoci! Ni els del Robert de les cabres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!