Mestres, qui us entengui que us compri
Segueixo aquest debat sobre la Llei d’Educació amb interès però desconcertat. A veure si algú m’ho explica.
Estariem d’acord tots plegats que la qüestió de l’educació és un desastre a Catalunya. A banda d’apreciacions subjectives, l’informe Pisa posa de manifest que només estem per sobre – i no gaire – del espanyols, els grecs i els xipriotes.
Bé doncs, hi ha un que vol arreglar-ho – el Maragall segon – a veure què ens proposa, que els de la seva família potser no són gaire eficaços però almenys són originals i sovint fan gràcia. Si ho entenc bé, diu el Tete que vol donar més autonomia als centres, reforçar el paper del director, establir un sistema d’incentius a les escoles que funcionin i cosetes així
Així d’entrada, no sembla desencertat. Una mica aigualit, si vols que et digui. Vols dir que amb tot això arreglarem gran cosa?
De cara als mestres, no sembla negatiu. Es queixen que el seu paper social està desvalorat, que els alumnes no els respecten, que no tenen incentius professionals. Doncs sembla que si la llei donarà més autonomia als centres i reforçarà la postura dels directors, podran aplicar polítiques que s’adiguin amb les seves idees i la seva experiència, i que en ser més decisius en el futur acadèmic dels alumnes el seu poder i prestigi pujaran. D’altra banda, si els centres s’auto-gestionen, podran premiar els bons professors i donar-los oportunitats de reconeixement i promoció.
Suposo que no s’expliquen bé, perquè cada vegada que sento algú d’aquest col.lectiu (aquesta Rosa Canadell, o una carta d’una mestra a La Vanguardia, avui mateix), no trec l’aigua clara del que proposen. Sempre diuen que la llei no resol els problemes (concentració d’alumnat problemàtic, falta de motivació, falta de pressupost), però no diuen mai quina és la solució. La malaltia ja veiem quina és, ara expliqueu-nos la teràpia. Potser que els mestres cobrin més?
Potser un altre dia m’animaré a donar unes quantes idees al senyor Maragall. Avui, però, em limitaré a dir que intentar ficar coneixements al cervell de persones que no tenen cap gana d’aprendre’n – o que, encara pitjor, pensen que els professors no tenen res per ensenyar-los – és perdre el temps i, sobretot, malbaratar la immensa quantitat de diners que s’aboca al sistema públic d’ensenyament per part del contribuent.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els mestres, el que volen, és continuar tenint tres mesos de vacances, agafant totes les baixes que poden, i que no els toquin gaire la pera.
… em sembla que se’t tiraran a la jugular. Has tocat un tema delicat i els mestres són molt corporatius.
Subscric els teus argument i penso que en una època com l’actual, amb milers de llocs treball que perillen, expedients de regulació d’ocupació, cues a les oficines de l’atur, que un sindicat de mestres organitzi una segona edició d’una vaga preventiva majoritàriament orientada a l’ensenyament públic, per tant funcionaris, per tant blindats, em sembla una broma cruel. Em sembla macabre davant tant gent com les està passant putes.
M’he estat rumiant si valia la pena d’intervenir. El to estripat i el paràgraf final del tot incoherent… Sembla que l’autor prioritza la gracieta barroera a la serenor de l’anàlisi. Però som-hi i anem a pams!
El col.lectiu de la Rosa Carandell és molt dogmàtic i s’aferra a una ideologia encarcarada: enfrontament pública-privada amb afirmacions del tot errònees com que la concertada rebutja els immigrants quan el que passa en el meu centre és que no hi caben perquè la ratio és de 34-36 alumnes per aula a l’ESO. La solució passa per donar una línia més, però això els mateixos de l’USTEC ho rebutgen amb l’argument que afavoreix la privada. En aquest punt ens posaríem d’acord. Però ja veus que tu parles sense coneixement i no pots aportar els arguments que jo aporto.
També és veritat, no donen solucions. Si més no, en públic. No els treus que amb la llei es va a la privatització de l’ensenyament però s’emboliquen quan ho expliquen perquè el text de la llei no dóna peu a la privatització a menys que s’hi vulgui posar infinita imaginació. Una cosa és la gestió d’un centre (als que s’hi incorporen elements de gestió de l’empresa privada, ja era hora!) i una altra l’entremat del sistema que no deixa de ser públic a tots els efectes.
Ara bé, amb les mesures que tu esmentes, i que estan a la llei, no n’hi ha prou per deduir que desembocaran a un millor reconeixement social de la funció del mestre-professor. Ni de lluny. Solucions? S’ha d’actuar abans i fora de l’escola, és a dir en les relacions familiars. Els hàbits de respecte i de ganes de treballar s’adquireixen en el si de la família. Deixem-nos de romanços. Sense hàbits adquirits, no s’hi pot fer res. Si els pares despisteu els vostres problemes amb els fills tot responsabilitzant-ne l’escola, us podeu sentir molt alleujats, però erreu. Aquí està el quid de la qüestió. Però la família, i els periodistes que alhora són pares i mares, no vol assumir responsabilitats. Quan s’adonen que pigen fora de test, aleshores les culpes van cap a una anònima “societat” que no sap compaginar horaris…
Quina incoherència, la del teu darrer paràgraf! Si el nen no està motivat, fora estudis. Aquest final teu em fa pensar que he perdut el temps contestant-te.