El trenet, enquistat a l’andana, tenia un alenar feixuc. Havia traginat molta carn humana al Dijous Bo. En el vagó, molt entre línies, s’hi podien desxifrar alenades alcohòliques, restes de fum, de porro, aromes multiracials de desodorants globalitzats. Tot necessitava calma. En els seients del meu compartiment, una dotzena esparsa de rostres maldaven per arribar a casa.
Una dona, esprimetxada i amb la cara onejada d’arrugues, res a veure amb la mestressa catalana carneriana, no emplenava dos seients de la tartana, però tenia una miula falaguera. Mentre esperàvem la sortida del tren ja havia escomès una jove, que feia solitaris en la seva blackberry i allò que menys anhelava era parlar amb algú. No havia dormit gaire, la jove. La festa del dimecres bo l’havia estabornida. No, no hi havia anat, però havia hagut de fer una transhumància nocturna fins a un arrecer que l’aixoplugàs de tanta remor, de tant de crit forçat que traspuava una falsa alegria. Finalment, s’havia ajocat al sofà, com una convidada de segona en la pròpia casa o com un moix aviciat. Havia tengut un dia dur, al treball, un dia d’hores inacabables.
La vella, aliena a tot, li parlava de les festes, dels trens elèctrics somorts en andanes buides esperant que algú els posi en marxa, de les freqüències; de la Bíblia en vers, li hauria parlat si no fora que el tren ha arrencat i ja, en les darreres rèpliques, la veu de la jove, que sempre havia estat com el bramul de moix irritat, sortia com a una autòmata i els ulls i els dits concentrats en moure reis de cors d’un vent cap a l’altre.
L’arrancada del tren ha edificat un mur de renous i la conversa s’ha estroncat. En la primera estació, una dona de mitja edat, sudamericana s’ha assegut vora la vella. Com una mosca vironera a la carnassa, ella s’hi ha aferrat. Han parlat d’un país llunyà que la senecta dama no coneix ni ha vist mai a un mapa però lleugerament li sona, com li podria sonar la marca no inventada d’un cotxe japonès. Se l’ha imaginat com si fos el corral de casa seva, mentre la nouvinguda li anava explicant coses inconnexes com qui estén una bugada al sol.
Quan he baixat, no me n’he pogut estar de confitar-los una mirada i dir-me que, a vegades, la Providència encara fa miracles, encara que sigui en to menor.
Dijous Bo. A Inca cada dijous es fa un mercat, un dels més importants de Mallorca. El tercer dijous de novembre se’n fa un d’especial, es diu “Dijous Bo”. Des de fa uns anys, el dimecres a la nit joves de tota l’illa s’hi reuneixen en una gran festa, si no plou un excés. Aquest any, al Dijous Bo hi han anat més de 150.000 persones, segons diuen les cròniques
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com a mínim les velles només donen conversa.