A hores d’ara, sol post del dia del morts, m’envaeix una tristor de crisantem. La bellesa de la flor, si voleu llegir esperança ho podeu fer, contrasta amb la simbologia funerària – deixem-ho en trista- que n’emana. Voldria pertànyer a aquell món dels optimistes, alguns en dirien visionaris en el més estricte sentit de la paraula, que a hores d’ara han inundat les xarxes socials de missatges que ensumen, si no un victòria aclaparadora de la causa del procés, sí un fallida imminent del règim del 78, aquell que es proclamava en castellà, “libertad sin ira, libertad”. Però més aviat som un passador de pena i fins que no tenc el blat al sac som incapaç de mostrar símptomes d’alegria i, fins i tot, quan l’hi tenc encara tem que, en sacsar-lo per arregussar la tela de la boca i lligar-lo, no s’esqueixi per una de les costures. Només els qui hem parat i/o omplit sacs en sabem la dimensió de la tragèdia que això suposa. Per tant, em sap greu, som incapaç de transmetre-us un brinet d’optimisme.
SI VOLEU LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE, CLICAU L’ENLLAÇ
http://dbalears.cat/opinio/2017/11/03/307887/desconcert-desconhort.html
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!