FALQUES

Una novel·la que es llegeix en un bufit gràcies a l’agilitat com avança la narració i el llenguatge fresc, pròxim al registre col·loquial, alhora que correcte, sense lletraferidures feixugues ni concessions pobletanes. Potser, un dels elements més rics i atractius de l’escriptura d’Aliaga siga la seua manera d’administrar la gramàtica i la sintaxi amb un català culte i proper. Ho fa creïble l’edat dels protagonistes i el recurs de fer-los narradors de la història; es tracta de dones i homes en la trentena, amb estudis universitaris i educats en l’escola en valencià, de comarques, que viuen amb ‘normalitat’ a València i que parlen i llegeixen en català amb normalitat. A més, tenen vincles amb Barcelona: parelles i exparelles. El català oriental apareix en la veu del barceloní vingut a treballar a València, i també la seua mirada captivada i alhora perplexa davant aquest panorama social, la puta València. Un corredor mediterrani de rerafons, tan natural com la vida que portem.
La passió per la música és un ingredient d’aquells que a mi, lògicament, m’atrau, tot i que molts dels grups britànics i americans de què parlen em pillen lluny, però sempre hi ha algunes referències més clàssiques en què coincidisc amb la gent en la trentena que té bona educació musical; Neil Young, Lou Reed.
Unes històries d’amor i desamor, de tios calents mal follats i alhora entranyables, de dones lliures i alhora criatures tendríssimes, d’històries d’avui mateix, de les pijes de València i els nens de casa bona, de la música en anglès i els que se’n passen a cantar en català.
Tot ben contat, amanit amb metàfores contundents de collita pròpia que de vegades recorden l’humor càustic de novel·les anteriors.
Podria dir molt més, però, de moment, si et porta a llegir-la em done per satisfet. Paga la pena.