gerard quintana

Hola Gerard, coincideixo plenament amb tu, i crec que som molts els que hi coincidim. L’única esperança és que la "resonància mòrfica" que exposava en Sheldrake existeixi certament i aconsegueixi que el sentit crític realment sigui majoritari i permeti,  allà on els mecanismes democràtics encara ho permeten, escapar de les simplificacions polítiques (que de fet són simplificacions morals). Es difícil. Però no hi ha alguna altra forma de canviar les tendències? L’únic estri del que disposem és la mobilització continua de les consciències i les accions que se’n deriven. Per això m’alegra tant que s’amplii la xarxa de blocs. Potser a base d’enviar missatges per les ones, serà cert que trobarem la resposta en el vent (!!).

I encara que sembli agafat pels pels, una reflexió. Ahir veient al 33 el concert de dioptria v2.1 (on, per cert, el realitzador continuament enfocava al saxo D.Nel.lo, sense posar-hi el nom (al menys des de la meitat que es quan vaig començar a veure-ho) probablement perquè no el sabia, amb el que això vol dir…) pensava que hi ha un munt de gent d’aquest petit país nostre que fa coses musicalment  interessantíssimes i que ho té tot en contra per aconseguir una quota de mercat important (parlo d’impossibilitat d’accés a radios pq no és música que es consideri comercial, d’inexistents xarxes de concerts establertes, etc). I que això es un veritable error fins i tot des del punt de vista "ecològic" perquè restringeix la "biodiversitat musical" i ens condemna a un "gust (pensament) únic". En fi. Què en penses?

Benvingut, Gerard, des d’una illa estant, amb embruix de lluna, com tu. Abolit el purgatori, alguns s’encaboten en mantenir el major nombre d’èpsilons possibles, que deia en A. Huxley, al seu "món feliç", per reduir la contestació, però l’únic alliberament està en el pensament, en  l’enraonament, i en allò que deies a l’altre post de proves: el món particular i intransferible, de la pell endins. Pren el teu timó i naveguem. Les aigües són amples i profundes, a les platges, són benèvoles i clares.

Ei Gerard ,

no et sabía aqui, i m’ha agradat aquesta sorpresa de trobar-te.

Abans d’ocupar masses línies, prefereixo utilitzar-ho per un poema de la Montserrat Abelló.

" M’aturo a sospesar

el meu viure. I ja no sé

qui sóc.

M’estavello

en les preguntes,

m’esginço

en les respostes

Camino a les palpentes.

He perdut l’ombra,

la veu.

Em fugen les paraules "

Records des de Granollers,

petons de colors.*^^

Ivette.

Hola, Gerard,

casualment he trobat el teu bloc. Avui aniré ràpid, perquè és tard i vol ploure. És un dir, perquè al Principat no plou ni volent.

Anem a pams:

1 – T’he d’agrair tot el que has fet contra aquesta monstruositat que és l’autopista d’Eivissa. També vaig ser-hi al festival S.O.S. Eivissa al límit. Aquells dies casualment era a Eivissa. De debò, moltes gràcies!!!!

2 – El que expliques en aquest apunt al bloc podria tenir una lògica molt clara, si malauradament es confirma tot el relacionat amb la crisi energètica i el declivi de la producció mundial de petroli:

http://www.crisisenergetica.org/ficheros/El_mundo_ante_el_cenit_del_petroleo.pdf
http://www.crisisenergetica.org/ficheros/Els%20Reptes%20Energetics%20del%20SXXI.pdf

3 – El que vas explicar a la marató de TV3, sobre les dolències que pateix la teva mare, en part podria estar causat per la contaminació electromagnètica. Per exemple, estic en contacte amb una noia de Girona, que els seus problemes de fibromiàlgia estan claríssimament causants per la brutal contaminació electromagnètica que patim. En el seu cas, més que de les antenes de telefonia mòbil és per culpa dels telèfons sense fils DECT que tenen els veïns. Ho sé per mesures que vaig fer al seu pis fa un més i escaig. Per no allargar-me, hi ha més informació a:

http://www.avaate.org
http://www.emfacts.com
http://www.mast-victims.org
http://www.tinet.cat/~hermjm/electropol/santini.htm
http://www.tinet.cat/~hermjm/electropol/dect.htm

Només afegiré una dada ràpida: les potències màximes permeses al Principat són 333.333 (tres-centes trenta-tres mil tres-centes trenta-tres) vegades superiors als valors per als quals alguns científics ja detecten alteracions de la salut, com mal de cap, malestar general, problemes per dormir, pèrdues de memòria, marejos, nàusees, etc., sense parlar de problemes més greus com càncer,  leucèmia, alzhèimer, fibromiàlgia, etc.

A les Illes, les potències màximes permeses deuen ser les estatals i per tant, encara més elevades.

El que passa és que tothom sap alguna cosa, però en el fons ningú ho vol saber.

I em sembla que per avui ja he posat prou els dits a la nafra. Per a qualsevol aclariment o si vols que en parlem amb més calma, envia’m un e-mail a hermjm@gmail.com. En algun moment també tornaré a treure el nas aquí al bloc.

Per cert, te’n recordes on eres el 18.05.90?? Fés memòria. Va ser la primera vegada que us vaig veure en directe. 😉

Salut i una abraçada
Hermann (un eivissenc de pares alemanys que ja fa uns anys que se’n va anar d’Eivissa, tot i que ma mare continua vivint a Sant Jordi de ses Salines. ;-))

Com que sols fa un parell d’anys que tinc l’internet, encara estic retrobant moltes coses de les que havia perdut l’emprenta, i una d’elles era el teu grup. Aquesta setmana pasada us vaig veure a la TV3, jo mire molt poc la tele, pero em va emocionar i vaig entrar açí per buscar informació fins trobarla. En primer lloc, felicitarte, perque els anys t’han donat una llum i un carisma especial, jo tinc uns mesos més que tú i pense que no he aprofitat tan bé la meua vida, que darrere del estudis i la feina vaig a arribar a oblidar que es deu seguir lluitant sempre, contra els marginadors, contra els opresors, contra els que destrossen el planeta, etc, i en segon lloc agraïrte que per mig d’aquest blog m´ho hages recordat, que per molts anys que passin hem de seguir rebelant-nos contra la injusticia, no podem deixar-nos caure, cal seguir manifestant-se, fer blogs, unir a la gent, fer el que siga menys quedar-nos quiets. Gracies.

soc del IE lluis de rekesens, et demano si us plau que ens concedeixis un entrevista per a la revista del nostreinstitut. em dic estel tort gelada tinc 14 anys i podria ser la persona mes feliç de la historia si mu concedicis!…

la revista es diu adessiara, per posarte en contacte am mi: 686752628 o etg_bcn_11@hotmail.com pliiiiiiiiss….   :'(

Mar

“Mar de les hores lliures, mar al matí de les vides humides…”

   Anàvem cada matí al mar. La seva broma, el seu constant bategar, ens duen les paraules que no vàrem dir ahir, totes les promeses que mai no ens vàrem fer, els instants d’uns matins presoners. I escoltàvem el seu cant antic, banyant-nos idees i cossos. Érem l’espurna del foc glaçat, la seva ensenya, el seu comiat. Deslliurats de velles carícies cada instant era un de nou, tornant-nos a trobar.

   Mar antic d’ones perverses, d’ones dolces i terres de conquesta. El seu perfum va ser el darrer anhel, la seva força l’alè rebel. A les hores dels matins molls la família descansa sota el replà de l’illa, el seu missatge s’esmuny per l’ona com una lleu carícia, la seva imatge ja ho deia tot abans de ser compartida. I així vàrem néixer, un matí més a la sorra humida. La plana descansava, lliure i fresca de rosada, lluny de la llum de veles i onatge. La multitud d’estius calorosos deixava pas als cossos, orgies nues a les platges mudes, lleu remor de força i desig al ventre de la mar del matí.

   La mar i el mar jugaven a estimar-se, cada instant era una vivència nova i lliurada de coneixements i mentides de màscares oprimides. Ja no hi havia rostres, ni cossos, ni ossos, ni mites… El nostre somriure s’enllaçava amb la lleu carícia dels dies.

   I ens estimàvem malgrat l’hivern, el gel escalfava cada fluid, la seva màgia donava pas als astres de les nits, i cada dia, sol a sol, trobàvem les respostes a les paraules dites ahir. I ja no ens calia esperar, les nostres ànsies ens tornaven a l’instant que vàrem deixar.

   No hi havia doncs despertar. Cada vers era bes i reconquesta, d’hores viscudes, d’hores guanyades. Així ja descansàvem, del dolor del ahir, quan érem titllats d’embogir, quan no teníem més, i doncs, fugir. Ara que l’instant és dolç, pensem, aquelles parets esclavitzant mai no ens digueren res. I ja sense marges, lliurant l’encís, vers a vers, aprenem l’antiga màgia que ens dugué aquí, ens la bevem, entre coralls de blau marí i perles soterrades al somni més bonic… Tràgiques ja, les nits de la foscor oxidada, ens donaran la buidor retrobada. I l’encís de la clau, el seu estel, el seu reclam, mai no ens podran dir mai més el que havíem perdut, quan creix, sense remissió, com un crit fet mar, cel o tempesta.

   I oblido els versos i els teus ulls si el camí em deixa, despullat, davant totes les ànsies i les ganes de seguir vius, malgrat la mar i l’hivern, malgrat tot el so dels envellits estels. Les seves dreceres son imatges més belles, el camí del mig té l’equilibri i el final, la conjunció de tots els cossos i l’oblit dels sexes a l’infinit, horitzó i dreceres, comiat de nou vinguts i fragància de les hores humides, sota la mateixa illa, blau i verd s’abracen, estels d’argent troben or a les pupil·les alades.

   I estenc sols un retall de vent, la seva força declina la balança on ens creiem culpables, ja no hi ha doncs la fragància on les hores humides ens tornaren a la platja, aquells cossos ardents i nus escriuen ja l’últim vers entre les ones. El lligam que va ajuntar cos i ànima ara s’abalança sobre les nostres històries, atura el cicló i el fa més tendre, i el fa més dolç. Tenim el que ens mancava, tot allò après ara forma part de les onades, i de tant en tant la calma recull un moment de tempesta, qui sap si les ones diuen el que resta.

   Il·lús, vaig desterrar les ironies i encerclar el crit, aquestes branques donaren les fulles nues d’arbres embogits, i t’estimaré sempre, malgrat la mar, malgrat els cims conquistats, totes les hores seran per nosaltres, multitud o solitud, mar o cel roent, estigmes d’horitzons vells i florits, entre tantes màgies les cases s’omplen de nit i pau. Eres tu qui m’havia de trobar, i com ens trobem cada ànima i animal al camí, el de mig, el que tu i jo coneixem, les ànsies de estimar-nos malgrat l’hivern.

   Foc i gel al traspàs de les nits. Calents prop de la llar, mirant la mar a l’horitzó llunyà, proper, neix l’esquer. I tenim les canyes per pescar llunes a les matinades, i ja no li tenim pas por a res, les nostres illes ens duen on el mar descansa ja en pau. Serem el raig de sol, el seu batec i comiat, les ones pures i dures, les seves ànsies de trencar cada bocí de gel o foc, capaces, i vés, de tot.

   I sempre serem lliures si tenim les ales per entendre destins i calmes a les cales.

   Mar de nit, mar d’espurna, la dels cossos i les hores molles i brunes, la dels dies presos i les carícies dolces, les de les nits a les parpelles i les llunes noves.

   Mar de les idees, dels sentits i les frases ja fetes, ball de llunes embogides, de sinceritat emmudida, de paràmetres reclosos a les finestres envellides.

   Mar, ai del vent! Mar, només mar, res més, el desig creix, s’expandeix,  neix.