Petita Anècdota

Simplement sóc català
Llegint l’article de’n Víctor Alexandre, m’ha vingut a la memòria una anèctoda que m’explicava el meu pare i que m’ha quedat ben gravada.
Més que rés perqué ja en fa molts d’anys i encara més perqué és del tot actual.
El meu avi era marxant de teixits i un dels llocs que anava més era a Madrid.
Allà en converses diguèm informals, els seus diguèm també amics sovint li deien sempre el mateix: “Senyor Cabré es usted una persona entrañable, simpatica y muy agradable, digno de toda confianza, gran negociante”, i més i més, i més i per acabar-ho de polir, que és la gran cirereta, li dèien: “la làstima es que sea usted catalan”.
Bé, crec que és definitori del tarannà de aquestes persones, que es creuen persones.
Ara que cada cop hi han més remors i ràfegues i sons i sorolls i neguits clars de total llibertat, justament és quan cal no oblidar amb quí ens enfrontem i què tenim al davant.
Hora justa fòra ja de cridar tots alhora el nostre anhel absolutament lliure.
Que només depenèm de nosaltres sempre ha sigut així, que potser ara sembla que ho tenim més aprop, potser també.
Amb tot, les coses més senzilles a vegades són les més complicades.
No entendré mai aquesta dèria per anorrear-nos.
Mai podré capir aquest desig malsà per esborrar-nos.
Com deia el gran Miquel Martí i Pol:Quan les cançons siguin pedres, vinga fones i al combat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *