els fruits saborosos
anna c.
Inland Empire, l’últim malson de David Lynch, està envoltat de crítiques. Però quan un va a veure una pel.lícula d’aquest peculiar director sap que nos serà "bufar i fer ampolles". Et podrà desagradar, però mai et deixarà indiferent. De totes maneres, no només ha fet un excel.lent experiment artístic digne del setè art, sinó que torna a jugar al "qui és qui". Evidentment, està contraindicat per aquells que busquen una trama lineal.
Després d’endinsar-me, durant tres hores, en un món estrany i ple de criatures ambigües i canviants, a les 21.30 vaig sortir del cinema. A dins la sala no érem més de 15 persones. Al sortir, vaig voler trobar sentit a Inland Empire i en aquell instant em va venir al cap una frase de Lynch: ¿Per què ha de tenir sentit l’art si la vida no en té?.
En la seva última pel.lícula, Inland Empire, el deliri constant forma part d’aquest viatge que no té fi. És el què passa amb Lynch. Trobes que no té ni cap ni peus, t’enfades, t’hi capfiques, però després de tot, per què?
Argument? Nikki Grace (Laura Dern, Wild at Heart, Blue Velvet de David Lynch) és una actriu de Hollywood que s’enamora del seu company (Justin Theroux, Mulholland Drive) durant el rodatge d’una pel.lícula que és un remake d’un conte gitano-polac. Una història de gelosia malaltissa i de marits embogits per la infidelitat de les seves dones. Aquest conte serveix de plataforma per una de les altres dimensions de realitat simultànies, com els successius salts en el temps i en l’espai on hi intervenen tots els personatges.
Potser ens trobem davant d’un dels films més complicats de Lynch, ja sigui pel seu laberíntic i críptic argument ple de personatges que es confonen els uns amb els altres, com per la complexitat de les imatges, música i sons sense ordre cronològic. Amb imatges alterades i obsessions pròpies de Lynch, com fantasmes que neixen de l’angoixa, sadomasoquisme, etc.
Per a Laura Dern i la resta d’actors, cada dia de rodatge era una incògnita. Lynch els hi donava els guions un moment abans de rodar l’escena. I el resultat és que a Venècia, quan la pel.lícula va ser presentada fora de competició, els protagonistes encara no sabien sobre què tractava. Només que la protagonista era una dona amb problemes…
Fa pocs dies, en una entrevista a El País, Lynch va dir que "l”univers, per si sol, tendeix a unificar les coses". A Inland Empire , com en altres pel.lícules seves, passa això. Per tant, si et guies per la intuïció arribes a compendre aquest trencaclosques que sembla no tenir ni cap i peus.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Anna Polansky,
Fas un bon debut al teu bloc. Realment, es nota que ets una cinèfila de raça. Aprendrem molt de cinema -no sé si també d’altres temes- amb tu.
Per això t’incorporo als meus enllaços sense perdre ni un segon.