A vegades la vida et regala una escopinada en forma d’oferta laboral. Una feina ben pagada i que és una molt bona oportunitat per una persona que està començant. L’únic inconvenient és que et fa deixar aparcada família, amics i parella. Ja sabem que aquest passeig existencial és una tria constant on acostumen a tenir més presència les petites decisions sense grans conseqüències (si deixem de banda l’efecte papallona és clar). Però a vegades se t’apareix una gran bifurcació i has de triar.
El pes més gran de la preocupació recau en el terreny de la parella. S’esberlarà o es compactarà la relació? És un moment intens i et fa ballar els sons de l’interior.
"Espera només a que sigui de nit. Obra la finestra i mira el cel. I tria l’estrella que t’agradi més, que jo hi seré a dins. Cuidant-me que tu tinguis els somnis més guapíssims que es poguéssin tenir", diu l’Albert Plà.
Però en Dylan t’asseca d’un cop de vent: "fes el teu camí que jo ja faré el meu. Ens separen més de mil milles i potser massa matins".
Sort que en Quintana dóna llum amb les paraules: "Recorda la tempesta. Fugint pots caure i perdre’t. Si et mulles com fa l’herba, després el sol t’asseca".
Bona sort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A vegades la vida et mostra els seus revolts i les seves incerteses sense poesia i et pot semblar que tot s’estimbi contra els vidres. Llavors cal agafar el mirall per observar-ho tot des d’una perspectiva relativitzadora.. Perquè tot és un camí nou que, tot i no ser recte, segur et pot portar a bon port. La vida està plena de canvis que si es vol poden sortir bé. Això sí, només si es vol.