Plataforma per la Llengua

Si fos per alguns empresaris, els catalans hauríem de ser
eternament  uns autèntics Indianes
Jones a la recerca de cinema en català (sinó eternament, fins a la
encara
imprevisible digitalització dels cinemes). Perquè amb la contraproposta
al
Projecte de llei del cinema d’arribar al 8% de cinema en català
presentada pel
Gremi, algú em pot dir com podríem deixar de fer aquest paper?
evidentment, no
podríem.

Els
espectadors catalans, a diferència del popular
arqueòleg, no hem triat ser exploradors, però ens reclamen que ho siguem
i que
desafiem les inèrcies de la oferta (per cert, creades pel Franquisme) si
volem
cinema en català. Els hi passa això als belgues o als finesos, malgrat
trobar-se en països plurilingües? Els hi passa als danesos o als letons
malgrat
trobar-se en comunitats lingüístiques amb menys quota de mercat que el
català i
que podrien entendre perfectament una altra llengua al cinema? doncs no.
Tots
aquests espectadors de països democràtics tenen garantida l’opció de
veure el
cinema en la seva llengua, tal i com ha demostrat recentment l’estudi
comparatiu de la Plataforma per la Llengua. De fet, no hi ha cap
comunitat
comparable a la catalana en nombre de parlants que no tingui accés al
cinema en
la llengua pròpia i oficial; el cas català és l’única excepció que es
coneix
d’aquestes característiques.

Tot i
això, alguns empresaris del sector (no tots)
s’entesten a negar-nos els nostres drets amb tramposos arguments basats
en la
por i amenaces d’acomiadaments. Així, aquestes pors i la manca d’una
mentalitat moderna i
innovadora ignoren les dades i anàlisis favorables al cinema en català
(el
catedràtic Oriol Amat va exposar fa poc el seu estudi on assegurava que
el
7,75% aniria més al cinema, i el 88,75% hi aniria igual). Aquesta
situació la
coneix prou bé el director de l’oficina del Govern del Quebec, Claude
Fleury, que en una entrevista va explicar com “al Québec vam viure la
mateixa
situació per la que passa Catalunya amb la llei del cinema; al principi
la nostra
normativa va tenir les mateixes crítiques, que es destruirien llocs de
treball,
que no funcionaria, però l’experiència ha demostrat el contrari i ha
portat al
naixement d’una indústria cinematogràfica quebequesa important”. Així,
els
quebequesos no només tenen aquesta llibertat de tria, sinó que la llei
ha
afavorit la pròpia indústria (del 4% han passat a un 18% de quota de
mercat).
Altres dades oficials indiquen que des del 2002 al 2008, el 63% de les
pel·lícules han estat disponibles en llengua francesa i el 40% dels
llargmetratges al cinema han estat doblats al Quebec. Per tant, no estem
demanant res d’estrany, ni res de nou. L’únic paper que volem els
espectadors
catalans és el de ser això mateix, espectadors com qualsevol altre d’un
mercat
lingüístic comparable, i tenir la possibilitat de triar el cinema en la
nostra
llengua. I, és clar, deixar l’Indiana Jones per a la ficció

Gemma Ponsa
Plataforma per la Llengua