Per Tutatis!

Hi ha alternatives, és cert, i si la gent es queda amb aquest missatge, ja prou que fan els autors d’aquest llibre crític amb el dogma neoliberal. La referència clara al lema TINA (“There Is No Alternative”) del tètric tàndem Tatcher-Reagan no pot ser més actual amb una dreta europea convertida en talibans de l’economia ortodoxa. Per fer front al fatalisme que ens volen inocular, aquesta obra detalla tot un seguit de mesures concretes aplicables des d’avui mateix en el context concret de l’Estat Espanyol. I ho fa amb la intenció de fer-se entendre per tothom, amb un llenguatge clar, una terminologia precisa però assequible, i amb un posicionament pràctic i documentat. Els autors, coneguts intel·lectuals de l’esquerra, membres del Consell Científic d’Attac, defugen no obstant les argumentacions purament ideològiques i cerquen solucions pràctiques des de l’economia crítica. En aquest sentit, l’enfocament trobe que no pot ser més encertat.

Ara bé, quant al contingut he de dir que el compartisc en bona mesura però no tot. De fet li trobe certes contradiccions i punts de vista amb els quals no estic gens d’acord. El principal problema és la falta d’encaix entre les doctrines d’estímul del creixement pròpies del neokeynesianisme i l’enfocament ecosocialista que s’inclou sobre tot al final del llibre. Es vol “eixir de la crisi” o bé donar peu a un nou model? Són ambdues coses compatibles? Jo personalment pense que no massa, i posaré un exemple extret del mateix llibre. Es diu que per tal de seguir suportant les pensions per la via de les cotitzacions cal apostar per una incorporació plena de la dona a la feina, cosa que augmentaria els ingressos de la Seguretat Social. Per tal de fer-ho, caldria apostar al seu torn per mesures com les escoletes infantils o una llei de dependència eficient per tal de cobrir les feines que, agrade o no, fan les dones majoritàriament.

Doncs bé, no veig com es compatibilitza això amb un context de reducció de la jornada laboral i de repartiment de la feina (entre tothom) i de les feines (entre homes i dones). Al mateix temps, no trobe que fer entrar aquestes qüestions en l’esfera econòmica (monetària) siga la solució a una crisi de les cures que de fet ni es menciona. Exemples semblants es poden citar quant al consum o la competitivitat exterior però, no m’allargaré ara. Potser es deuen al fet de ser una obra escrita a tres mans i per gent que pertany a distintes generacions.

Això sí, tots tres semblen d’acord en obviar un enfocament territorial de les qüestions econòmiques, i tracten l’Estat Espanyol com un tot, cosa que no ajuda a entendre segons què. Per exemple, quan es parla d’euros invertits en despesa social o de nombre de funcionaris per habitant, es donen unes xifres que es comparen sovint amb la mitjana de la UE-15. És que potser es pot comparar Extremadura amb les Illes Balears en aquests aspectes, o en molts altres?

De tota manera, reconec que m’ha sorprés agradablement veure l’assumpció que es fa d’alguns dels plantejaments de l’ecologisme polític, la bioeconomia o el decreixement. Però, la qüestió és que aquests no arriben a ser el motor d’unes propostes que en última instància semblen menar senzillament cap a una millor gestió del sistema vigent. Compte, això ara per ara no em sembla malament si ha de servir de consens de mínims contra les polítiques salvatges que la dreta neoliberal i el poder financer ens volen imposar. La urgència és evident.

[Llibre disponible en paper o en PDF gratis]