Avatar, de James Cameron

Sembla que l’última de James Cameron està fent córrer rius de tinta a la xarxa. Jo, que per fi la vaig veure, he de dir que la trobe d’allò més recomanable tot i que no em va arribar a entusiasmar. Potser serà que em faig gran, que he vist ja unes quantes pel·lícules seues o que he llegit uns quants llibres d’Úrsula K. LeGuin (indefugible referència en aquest cas). Tot i això, m’alegra veure que el seu retorn, després de la llosa que va suposar Titanic, confirma que està en plena forma com a director de SUPERproduccions. I això és de respectar doncs, com bé va dir Alan Moore (més o menys), al cinema es mobilitzen massa recursos preciosos com per acabar fent quelcom mediocre. En fi, que em sembla que no serà cap pas endavant quant als esquemes de la ciència ficció (que és el que gloriosament és) però sí un magnífic exemple del que pot arribar a ser.

Quant al 3D, francament he de dir que no em convenç. Es tracta d’una tècnica que torpedina la línia de flotació d’un dels pilars del llenguatge cinematogràfic que tenim avui dia, l’enquadrament, sense acabar de donar a nous esquemes narratius. Ni tan sols amb la cura amb que l’ha tractat Cameron em convenç, francament, i a mi personalment em despista més que res. Com deia, serà que em faig vell!

Això sí, estic per pensar que Avatar és una pel·lícula genial quan és capaç de provocar reaccions de simpatia entre l’esquerra més esquerranosa com aquesta, aquesta, aquesta o aquesta. Ja se sap que la gent sol agranar cap a casa en les interpretacions però, si l’heu vista, sabeu que té potencial per una reflexió de fons. I això, sincerament, és molt més del que hom hauria esperat d’una producció de Hollywood.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *