Diletant i dissonant

L’aviació civil no té gaire pressa a mitigar les seves emissions de CO₂. El marc per a fer-ho és un esquema conegut per les sigles CORSIA, adoptat per l’Organització Internacional de l’Aviació Civil. El podem resumir en tres punts:

1. Es pren com a referència la mitjana d’emissions dels anys 2019 i 2020, les quals ja no es podran excedir.
2. Els excessos seran contrarestats amb mecanismes de compensació de carboni (és a dir, finançant altres activitats que redueixin les emissions en una quantitat equivalent).
3. Del 2021 al 2026, s’aplicarà l’esquema voluntàriament. A partir del 2027, obligatòriament.

En definitiva: s’adopta com a referència el nivell d’emissions més alt del sector; no es persegueix una reducció efectiva sinó una compensació de les emissions; i encara falten 10 anys perquè tingui plena efectivitat el compromís.

Afegim-hi algunes dades complementàries de la Unió Europea:

• Les emissions de l’aviació civil europea són actualment de 150 megatones de CO₂.
• El creixement esperat, amb les tendències conegudes, les situen en 210 megatones el 2030.
• El compliment de l’acord de París, per la seva banda, obligaria a rebaixar-les a 110 megatones en aquella data.

Si l’únic mecanisme d’acció és el contemplat a CORSIA, ja podem intuir que no s’assoliran els objectius, especialment quan tenim en compte que, segons dades oficials, el 85% dels esquemes de compensació de carboni no han assolit les reduccions d’emissions previstes.

Continuem fent-nos trampes al solitari. Algun dia ens adonarem que allargar un model econòmic caduc ens ha passat una factura ambiental massa elevada. Aleshores, ens preguntarem: Quins interessos hi havia al darrere? Qui s’ha beneficiat de prolongar el mal general? No hauria de ser una pregunta retòrica: algú s’haurà de fer responsable del desastre climàtic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!