Diletant i dissonant

Finalment, la Generalitat ha arribat a la conclusió que el decret d?ensenyaments mínims aprovat pel Govern Zapatero envaeix les competències estatutàries. El Departament d?Educació ha trigat molt a admetre-ho, tot i que força gent ?i no només l?oposició? va avisar-ho d?immediat. Afortunadament, s’ha decidit per fi presentar el preceptiu requeriment d?incompetència.

Contemplem-ho des del costat positiu. Si després de mostrar-s?hi tan renuent, de mirar-s?ho del dret i del revés, de buscar altres sortides… s?acaba actuant de manera formal, és que la vulneració de l?Estatut és tan evident que el recurs s?ha de guanyar necessàriament.

De totes maneres, aquesta bona notícia ?la decisió d?actuar? pot emmascarar un problema molt més de fons. La polèmica s?ha suscitat per la tercera hora de castellà. En realitat, no es recorre per aquesta tercera hora sinó perquè l?Administració central s?ha extralimitat a l?hora de fixar els continguts bàsics del currículum escolar. Podria haver excedit les seves atribucions imposant una altra hora de català, per exemple. Des d?un punt de vista competencial, el cas seria el mateix.

Des del punt de vista social, no. I, per això, s?ha de continuar parlant de la tercera hora de castellà, perquè incideix en un joc de percepcions, que és molt subtil però que consolida com a bones unes idees del tot errònies. Com a mínim, tres. Que el castellà està arraconat a Catalunya. Que els nens catalans no saben parlar-lo. I que l?obligació de l?Administració central és sortir en la seva defensa.

Posaré un cas real: una família catalanoparlant amb dos fills, de deu i cinc anys. Tots dos saben castellà, encara que familiars i mestres sempre han utilitzat el català. El de cinc anys fa servir el castellà propi d?un infant de cinc anys, però amb catalanades. El de deu anys el parla millor, com és lògic. Inseria catalanades quan era més petit, però ara ja no fa. Ara, en canvi, introdueix moltes castellanades quan s’expressa en català. Mateixa família, mateixa escola, mateix ambient en tots dos casos. La diferència és que el gran té cinc anys més d?escolarització, de contacte social amb altres nens del barri, d?hores de televisió, cinema i videojocs…

No crec que sigui un cas excepcional. És un exemple que reflecteix la situació de la majoria de famílies catalanoparlants amb fills en edat escolar. I en les llars castellanoparlants, la salut de la llengua d’ús familiar és excel·lent.

Amb aquest panorama, com pot insinuar-se que el castellà té problemes a Catalunya? Malgrat la immersió lingüística, TV3, Catalunya Ràdio i tantes altres iniciatives, la llengua precària continua essent el català. Que alguns dirigents polítics i culturals del país ho relativitzin o ho qüestionin és molt més preocupant que un decret que envaeix competències, perquè al capdavall sempre pot haver-hi un tribunal que l?anul·li.

Ho és, de preocupant, perquè fa baixar la guàrdia i perquè trasllada aquest sentiment de falsa desprotecció del castellà a Madrid, que aleshores se sent obligat a actuar en nom de no se sap ben bé quins principis. Només així s?explica que simultàniament se’ns digui que cal reforçar l?ensenyament del castellà i que es pot prescindir de Ràdio 4 i del circuit català de TVE.

La tercera hora de castellà no és una qüestió menor. No és només un conflicte competencial ?que ho és i que permet tastar ja les dificultats que tindrà l?aplicació de l?Estatut del 2006, segurament equiparables a les que va tenir l?aplicació de l?Estatut del 1979. És sobretot el reflex de si el país i els seus dirigents consideren que la normalització del català ha arribat a uns nivells satisfactoris o si encara li queda un bon recorregut per davant.

Hi ha molta gent interessada en la primera opció. Alguns perquè sincerament ja els està bé. Altres perquè saben que anar més enllà és impossible amb les eines aplicades fins avui i que cal molta determinació política i molt coratge per a introduir mesures ?no necessàriament coercitives, però sí més agosarades? que estenguin l?ús social del català a aquells àmbits i a aquells ambients en què les llengües són més vives.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!