Diletant i dissonant

Quan les tecnologies digitals van començar a infiltrar-se de manera inaturable a les nostres vides i vam prendre consciència que estàvem davant una revolució d’aquelles que canvia la civilització, alguns experts de cor sensible –dit com a elogi– van advertir que hauríem de fer front a l’aparició de tres rases digitals:

• La rasa generacional, la separació entre la gent més gran, sense la preparació ni l’hàbit per a viure immersa en les noves tecnologies, i la gent més jove, que hi ha crescut de forma natural. [1]
• La rasa territorial, la diferenciació per la capacitat d’accés a les telecomunicacions en condicions equiparables. Pot aflorar entre països rics i pobres [2], però també, dins de cada país, entre el món urbà –rendible per a les empreses proveïdores– i el rural –poc atractiu pel mal balanç entre el cost de les inversions i els beneficis potencials [3].
• La rasa social, la profunda escletxa entre la capacitat d’accés als dispositius i als serveis digitals per causa de les diferències de rendes, de manera que hi hagi segments de la població que gaudeixin de totes les seves prestacions i altres que restin molt coartats perquè no les poden pagar. [4]

En els sectors que rebutgen que l’individualisme –la idea que cadascú s’espavili pel seu compte– sigui el principi organitzador de la societat, es van multiplicar les veus reclamadores als governs que defugissin qualsevol temptació inhibitòria i prenguessin mesures actives per a evitar que aquestes rases es consolidessin com a fonts d’inequitat i com a barreres a una prosperitat més compartida. Va sorgir, fins i tot, un mot per a designar aquest nociu fenomen: desigualtat virtual. [5] Amb més o menys convicció i ambició, amb millors o pitjors resultats, els governs van adoptar plans destinats a tancar aquests esvorancs.

Sense haver resolt del tot aquestes tres rases, avui se’ns fa evident una quarta, d’igual gravetat i potser major dramatisme: la rasa laboral. No totes les empreses tenen el tremp per a ser pioneres ni tan sols per a esdevenir adoptants precoces de la transformació digital. El risc de quedar desplaçades fora del mercat els és molt elevat, amb un doble risc:

• Els seus treballadors poden engrossir la bossa d’aturats de llarga durada, que sol dur a comprensibles actituds de ressentiment social que desemboquen, de manera no tan comprensible, en l’aval polític a formacions antidemocràtiques.
• El país pot contemplar, inerme, com el teixit empresarial autòcton s’esvaneix ràpidament i el seu lloc és ocupat per empreses amb els decisors sitis a milers de quilòmetres de distància física i cultural, trencant una raonable proporció entre capital local i forà.

¿Hem d’abandonar les unes i els altres practicant el darvinisme econòmic que preconitza el combatiu neoliberalisme (el qual impregna alguns partits i, malauradament, la majoria d’autoritats de la competència)? Contràriament, reivindico que els governs actuïn en dues línies que no són exageradament originals, però que donen resultats si s’hi aplica la voluntat, l’energia i els recursos convenients:

1. Una proactiva i prou dotada estratègia d’innovació digital adreçada a petites i mitjanes empreses (autònoms inclosos).
2. Una igualment proactiva i prou dotada d’estratègia de formació al llarg de la vida laboral, la importància de la qual en les prioritats governamentals s’hauria d’equiparar a l’atorgada a la formació superior.

Reitero que són mesures sovint plantejades i, en prou ocasions, encetades. La clau, en aquest cas, no és la qualitat sinó la quantitat. Cal superar els projectes pilots, les iniciatives demostratives o les apostes singularitzades i entrar en una fase de realització massiva: de tenir eines perquè arribin als més inquiets o els més actius –que serien els únics a aprofitar-les–, hem de passar a una ofensiva pública perquè calgui una posició de voluntari i obstinat rebuig per a quedar-ne fora.

L’economia digital serà inclusiva en la mesura que actuem perquè ho sigui. I només els governs poden actuar en nom nostre en reptes d’un tal calat. Que ho facin!

[1] Abbey, Ruth & Hyde, Sarah (2009) No country for older people? Age and the digital divide. Journal of Information, Communication and Ethics in Society, 7(4):225-242.

[2] Ogunsola, L. A. & Okusaga, T. O. (2006) Digital divide between developed and less-developed countries: the way forward. Journal of Social Sciences, 13(2):137-146.

[3] Hindman, Douglas Blanks (2000) The rural-urban digital divide. Journalism and Mass Communication Quarterly, 77(3):549-560.

[4] James, Jeffrey (2008) The digital divide across all citizens of the world: a new concept. Social Indicators Research, 89(2):275-282.

[5] Mossberger, Karen; Tolbert, Caroline J. & Stansbury, Mary (2003) Virtual inequality: beyond the digital divide. Georgetown University Press, Washington. 208 pàg.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!