Diletant i dissonant

Any nou, vida nova. Possiblement, el ritual de Cap d’Any només adquireixi ple sentit per aquesta dita. Al capdavall, què busca sinó crear una ratlla en el decurs del temps que separi convenientment el passat del futur? Amb aquesta festa, en realitat, ens dotem d’un mecanisme psicològic que ens fa creure que podem passar full a la nostra vida i concedir-nos una oportunitat de reformar-la.

Aquesta reflexió –sens dubte, animada per l’ambient espirituós d’aquests dies– m’ha fet recordar El senyor dels lladres, una exitosa novel·la juvenil que va publicar l’alemanya Cornelia Funke el 1999.

Breu sinopsi: una banda de joves lladregots, liderats per un adolescent misteriós, rep l’encàrrec de robar una peça d’un antic joc infantil. El llibre explica com es duu a la pràctica aquesta feina, amb els ingredients propis de l’aventura fantasiosa en què destaca l’autora.

Més enllà d’aquesta trama, l’obra és, sobretot, una història d’insatisfaccions personals. La major part dels personatges mena una vida que no els convenç. Hi ha, però, dos casos extrems. Un és el senyor dels lladres, que té unes ganes irresistibles d’esdevenir adult, perquè veu la infantesa com una insuportable cotilla a la seva llibertat de fer i d’aspirar. L’altre és il Conte, el mecenes del robatori. El seu sentiment és exactament el contrari: vol recuperar la infantesa perduda.

Ens trobem, doncs, amb la trista paradoxa de moltes vides: passar-se l’adolescència anhelant l’autonomia que, aparentment, tenen els grans… sense adonar-se que, en l’adultesa, s’enyorarà justament aquesta etapa en què, aparentment, no s’han de prendre decisions.

Alguns estudiosos ens asseguren –potser per a consolar-nos– que hem d’agrair aquesta insatisfacció vital perquè és el motor del progrés humà. Tanmateix, també marca una distància tan inabastable entre allò que tenim i allò que creiem que hauríem de tenir que, a banda del progrés, posa igualment les bases de la infelicitat.

Així és la nostra naturalesa. Amb el canvi de l’any, no l’alterarem. És bo saber-ho. Així, serem  més indulgents amb nosaltres mateixos quan, dins d’un parell o tres de dies, ja hàgim abdicat de la nostra expectativa d’una vida nova. Almenys fins a l’any vinent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!