Fora de la nit que em cobreix,
negra com l’abisme de pol a pol,
dono gràcies, a qualsevol déu que pugui existir,
per la meva ànima inconquerible.
Són els versos que enceten Invictus, un poema escrit el 1875 per l’anglès William Ernest Henley. Els llegia fa uns dies, en l’esborrany d’un article que havia d’aparèixer al pròxim número d’una revista electrònica. L’autor era en Joan Prats. Va morir la nit de dimecres, mentre dormia, descansant per terres castellanes en una etapa del Camí de Sant Jaume, que recorria carregat d’il·lusió.
En Joan era un savi, un dels grans savis del país. No pas per la seva erudició –que també el desbordava– sinó per la seva immensa capacitat d’entendre la realitat, resultat d’un constant esforç d’indagar, d’escoltar, d’interrogar, de dialogar… i, sobretot, de practicar un vici que hem expulsat de la nostra societat hiperactiva: reflexionar, pensar. I era un savi generós, que posava aquesta capacitat al servei dels altres: les seves aportacions en tants terrenys han estat una font d’inspiració –massa sovint poc explotada– per a governs, administracions, organismes internacionals, partits…
Admirat pels seus alumnes, la seva empremta ha estat sobretot profunda en la gent –aquests dies capcota i adolorida– que hem pogut col·laborar amb ell en alguna ocasió. Ens ha ensenyat molt, més valors que no pas coneixements, més actituds que no pas mètodes.
Per això, dono gràcies a qualsevol déu que pugui existir per haver tingut la sort de conèixer en Joan, per haver fruït de la seva ànima inconquerible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!