Diletant i dissonant

Tot just començava l’any i una publicació centrada en la sostenibilitat llançava una vintena de propòsits amb què convenia comprometre’s el 2019 si volíem reorientar de debò els nostres mals ambientals. En destaco alguns [1]:

• Assumir l’objectiu d’un increment màxim de l’1,5°C de la temperatura mitjana global en comptes de mantenir-se en la perillosa acceptació dels 2°C.
• Apostar per una veritable economia circular.
• Fixar-se un objectiu de sostenibilitat que no saps com assolir i fer tot i més per a assolir-lo.
• Impulsar la innovació ambiental a gran i ràpida escala.
• Entendre que l’acció per la sostenibilitat és precompetitiva i, per tant, estimular la col·laboració empresarial en reptes que són comuns.
• Incorporar la visió de tota la cadena de subministrament en les decisions ambientals.
• Redefinir el propòsit del negoci a la llum dels principis de sostenibilitat.
• Adoptar l’enfocament del triple saldo: gent, planeta, benefici (en anglès, la triple P: people, planet, profit).

Aquest virtuós plantejament fuig de l’habitual possibilisme, aliat pompós de la resignació. Ben altrament, ens reclama que esberlem el sostre de vidre que ens hem imposat per manca d’imaginació, de gosadia o de determinació –o de totes tres alhora.

S’acumulen els indicis i les projeccions que deixen ben clar que, amb el ritme de correcció actual, no superarem cap dels grans reptes de sostenibilitat. Com ja he dit altres vegades, aquesta és una cursa en què la velocitat de deteriorament és superior a la velocitat de prevenció i reparació. Quan el problema s’estén més de pressa que la solució, cal descartar l’èxit com a desenllaç final.

Ens cal, doncs, adoptar compromisos que vagin més enllà d’un caut reformisme. Sense algunes ruptures del model insostenible que practiquem, no ens en sortirem pas. Vet aquí, doncs, l’atractiu d’un plantejament com l’esmentat més amunt.

Ara bé, no s’ha de limitar a una declaració de bones intencions –les declaracions i les bones intencions són tan abundants com estèrils. Cal fer un pas més i concretar cada resolució en accions pràctiques que vagin més enllà de l’esperable. I convindria fer-ho amb una estructura piramidal: cada nivell de l’organigrama d’una empresa, una entitat o una administració hauria de tenir clarament identificades i honestament assumides les realitzacions que ha de materialitzar.

Dels reptes genèrics a les mesures concretes, del compromís col·lectiu difús a la funció individual concreta, dels màxims complaents als mínims imprescindibles, del gradualisme pragmàtic per a tot al rupturisme responsable per a certs elements, del cost de fer al cost de no fer… La principal i més exigent transició cap a la sostenibilitat és la transició mental. Per això, és alhora important i urgent.

[1] Mace, Matt (2019) 19 New Year’s resolutions for sustainability professionals in 2019. Edie News, 2 de gener.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!