El moviment estudiantil sorgit del pas endavant, solitari i arriscat, que va fer l’adolescent sueca Greta Thunberg el setembre del 2018 ha retornat el canvi climàtic a l’actualitat. L’ha retornat perquè fa trenta anys que ocupa portades i titulars de manera intermitent. Aquesta vegada, però, el motiu era diferent: no es tractava d’una gran reunió científica per a aportar-nos noves dades alarmants, ni d’una nova cimera d’estats salvada a l’últim minut amb un acord de mínims massa mínims, ni de desastres espectaculars causats per fenòmens meteorològics extrems…
Aquesta vegada l’atenció la capta una generació que patirà les conseqüències creixents del canvi climàtic i que ens demana, als seus progenitors, que no els fem aquesta mala passada, que reaccionem i abandonem una actitud que jo qualifico de procrastinació climàtica, és a dir, habituada a anar ajornant les decisions. Qui millor ha definit la procrastinació, sense pretendre-ho, fou Mark Twain amb una de les seves màximes humorístiques: “No deixis per demà el que puguis fer demà-passat”. [1]
Si contemplem l’evolució del Conveni sobre el Canvi Climàtic des que fou adoptat el 1992 a Rio de Janeiro, gairebé sempre s’ha aplicat aquesta filosofia: ajornar, ajornar i ajornar. En conseqüència, l’atmosfera continua acumulant gasos d’efecte hivernacular. De fet, els nivells actuals baten el rècord dels últims 3 milions d’anys. [2]
Per això, és convenient que parem atenció a dos missatges que la jove Thunberg ha repetit a discursos i entrevistes:
El primer, més usual en la versió anglesa “System change, not climate change”, el manlleva del moviment de justícia climàtica global i el revifa, alhora que el precisa amb el segon.
Què ens diuen Thunberg i els seus companys? Què ens diu la més pròxima de les futures generacions? Que prou de mesures superficials que no toquen l’arrel del problema. Que prou de dilacions i que es comencin a prendre decisions de calat de manera immediata.
No és una filosofia nova. Fa temps que parlem de les crisis d’insostenibilitat –entre elles, el canvi climàtic. Són crisis que apareixen perquè l’evolució del nostre model econòmic ha superat aquell punt en què els perjudicis ja no queden prou compensats pels beneficis obtinguts, oimés quan els primers es concentren en uns segments de població i els segons en uns altres.
Les crisis d’insostenibilitat són crisis sistèmiques i només poden superar-se canviant els sistemes de debò. Quan va començar la Gran Recessió el 2008, el pànic de les elits econòmiques va propiciar nombrosos propòsits d’esmena i sorprenents promeses de reforma. No s’han acomplert. De fet, en la majoria d’aspectes significatius, la “recuperació” econòmica no ha servit per a situar-nos en un escenari post-crisi sinó en un de pre-crisi i, per això, les veus que auguren una recaiguda juguen amb les cartes marcades. De fet, les marques no estan ocultes, però la majoria opta per no veure-les. I, en conseqüència, s’atorga un temps de reacció que, en realitat, no es té.
Fa un temps, l’humorista gràfic Patrick Chapptte publicava un acudit a The New York Times que representava una cimera del canvi climàtic. El president de la sessió llegia les conclusions: “El canvi climàtic és causat per dues coses: l’activitat humana i… la inacció humana.” Malauradament, no és una innocent broma sinó una càustica síntesi del nostre mal.
[1] Twain, Mark (1870) Memoranda. The Galaxy, juliol.
[2] Potsdam Institute for Climate Impact Research (2019) More CO2 than ever before in 3 million years, shows unprecedented computer simulation. ScienceDaily, 3 d’abril.
[3] Cannon, Sheila M. (2019) Greta Thunberg calls for ‘system change not climate change’. Here’s what that could look like. World Economic Forum Agenda, 19 de març.
[4] Thunberg, Greta (2018) The disarming case to act right now on climate change. TEDxStockholm, november.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!