De la urgència a l’emergència climàtica

Set-cents científics de primer nivell, entre ells cinquanta Premis Nobel, han demanat al president dels Estats Units que s’actuï contra el canvi climàtic: A la vista de les conseqüències potencials, cal començar a actuar immediatament. Només si ho fem ara podem assegurar que no posarem en risc les futures generacions. El president estatunitenc ha rebutjat de comprometre-s’hi, ha recomanat més estudis i ha mostrat confiança que, si hi ha un problema, les lleis del mercat el sabran resoldre.

Aquesta notícia podria ser d’avui, però no ho és. La petició d’aquests científics reclamant acció immediata es féu el mes de febrer de l’any 1990. El president que s’hi va negar fou George Bush pare. [1]

Aviat, doncs, farà 30 anys que uns científics plenament conscients del problema ens advertien de la urgència amb què calia abordar la resposta. No se’ls va fer cas. I s’ha continuat sense fer cas durant tot aquest temps a tants d’altres manifestos, proclames, informes… i tràgiques catàstrofes.

Algun dia la humanitat jutjarà amb enorme severitat els dirigents polítics que s’han oposat a combatre el canvi climàtic, especialment en el moment actual, quan ja ha esdevingut una veritable emergència. De totes maneres, hi ha un punt a favor seu: són clars i coherents amb les seves posicions negacionistes. En canvi, molts altres dirigents, institucions internacionals, governs… han fet seu el discurs contra el canvi climàtic i han signat tota mena de cartes i convenis. Tanmateix, en massa casos, el que fa la mà dreta ho desconeix l’esquerra.

Posem el cas de la Unió Europea: pretén erigir-se en la referència mundial de lluita contra el canvi climàtic i ha impulsat una munió de programes, directives, reglaments, organismes, informes, iniciatives… que volen avançar per aquest camí. Al mateix temps, hi posa totes les traves del món mitjançant les dures i cruels polítiques d’austeritat i de limitació del dèficit públic. Es va exigir, fins i tot, que l’equilibri pressupostari esdevingués norma constitucional als estats membres.

Hem de ser clars: a banda de les desigualtats socials, aquestes polítiques són unes enemigues declarades de la lluita contra el canvi climàtic, tant pel que fa a les inversions de mitigació de les emissions com a les actuacions d’adaptació als efectes inevitables. Sense molts diners públics, és impossible d’abordar-ho. La nova fornada de demòcrates estatunitencs se n’ha adonat i ha llançat l’ambiciosa iniciativa Green New Deal: en essència, un amplíssim programa d’inversions públiques, que assumeix que les administracions s’han d’endeutar per a corregir un fenomen que, si no s’atura, ens arruïnarà socialment i econòmicament.

Continuaran proliferant manifestos, programes i declaracions. I s’engegaran una gran varietat d’iniciatives benintencionades. Tanmateix, mentre tot plegat continuï supeditat a l’ortodòxia econòmica dels tecnòcrates neoliberals, el fracàs està assegurat. En la lluita contra el canvi climàtic, també ha arribat l’hora d’atacar aquests preceptes nocius.

[1] Gavaghan, Helen (1990) Bush rejects scientists’ call for action on global warming. New Scientist, 10 de febrer.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *