Sèries televisives d’èxit com CSI mostren el que ja és una realitat, que els procediments tècnico-científics en l’àmbit forense s’han convertit en un fet habitual. Habitual, però no sempre determinant: els efectes institucionals o socials d’aquests procediments no són tan mecànics i definitius com es veu en la sèrie. En un text titulat precisament «La ciència i els tribunals», publicat en 1993 per la revista American Scientist, el genetista Francisco Ayala i el jurista Bert Black remarcaven que si bé el públic coneix la ciència per les aplicacions, sovint ignora com funciona: formulant i contrastant hipòtesis i validant dels resultats de la investigació. I com que les institucions o els jutges formen part d’aquest ?públic?, tampoc no és cosa d’estranyar que de vegades les decisions institucionals o jurídiques basades en proves científiques puguen ser dificultoses.
Durant els interrogatoris als experts genetistes autors de l’informe evolutiu sobre el virus de l’hepatitis C en l’anomenat cas Maeso, que s’està celebrant a València des de fa més d’un any, resulta prou evident que ens trobem davant d’un problema de llenguatge, quan no de concepte. L’estratègia de la defensa s’ha centrat més en aspectes formals, sense qüestionar la validesa del mètode filogenètic, en ús de fa temps als tribunals de molts països per a investigar casos d’infeccions víriques accidentals o amb intencionalitat criminal.
Un repàs de les idees que han circulat durant l’interrogatori inclouria: la diferència estadística entre improbable i impossible; la noció d’hipòtesi a priori contrastable per les dades empíriques (i, per tant, que cal admetre tant la demostració de la hipòtesi de partida com la seua refutació); la neutralitat dels mètodes quan es fan servir les eines adequades, validades de manera independent, fins i tot per investigadors d’altres racons del món; l’acceptació conseqüent d’una visió filogenètica i evolutiva de la realitat biològica (les discussions sobre el concepte de «clade» en són una il·lustració eloqüent); la poderosa capacitat de predicció d’una teoria científica com la de l’evolució, que no serveix simplement per a acomodar dades en una fórmula matemàtica, com han demostrat elegantment els experts en deduir correctament quasi el 99% de les dates de les intervencions quirúrgiques dels afectats pel contagi…
Com ja observaren Ayala i Bert, la realitat amb què s’enfronten els científics fora del tribunal no es transforma per art de màgia en una cosa diferent quan aquests fan de perits en un judici. I una prioritat dels magistrats és assegurar i garantir que la ciència seguirà sent ?científica? dins la sala, amb el mateix rigor i objectivitat exigibles en l’àmbit acadèmic. És del tot pertorbador i inquietant escoltar l’advocat de la defensa afirmar amb energia que «el que pot ser rellevant científicament, pot ser irrellevant jurídicament.» I això que no estem com fa seixanta anys quan un tribunal nord-americà decidí arbitràriament la paternitat de Charlie Chaplin a favor d’una criatura amb un grup sanguini genèticament incompatible amb ell.
Des de fa temps l’anàlisi filogenètica està ben establerta en els tribunals nord-americans com a mètode eficaç per a demostrar o descartar casos de transmissió vírica. Resulta irònic que la primera aplicació dels principis fonamentals de l’evolució dels virus a un cas penal fos a Louisiana, un dels estats on ha tingut més força el creacionisme, que nega l’evolució i postula que Déu hauria creat les espècies tal com són ara. Un gastroenteròleg va infectar amb VIH la seua infermera i ex-amant amb sang obtinguda d’un pacient d’ell que patia la sida des de feia uns anys. La comparació genètica del virus de la víctima amb múltiples controls presos de la població general i amb el virus del pacient no deixaren marge per al dubte: en tots els arbres filogenètics el virus de la infermera i el del pacient compartien un avantpassat comú molt recent sense que ells s’haguessen trobat mai! És a dir, els virus formaven un clade estadísticament irrefutable o, en terminologia evolutiva, un grup monofilètic. Aquesta fou una prova contundent i definitiva de la transmissió criminal del virus efectuada per aquell metge despitat, i que fonamentà una sentència igualment contundent on el pes de la llei es recolzava en proves ben sospesades: una condemna per intent d’assassinat en segon grau basada en una victòria del pensament filogenètic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!