Pere Meroño

Un equip d’especialistes cerquen en ple oceà Atlàntic un vaixell enfonsat a 3.800 metres. És el Titànic, colgat des del 1912 per causa de la topada amb un iceberg. (El to de la narració, les imatges, són de tipus documental). De cop i volta, troben el llegendari artefacte, s’hi endinsen, amb un robot, i el filmen, i en localitzen un arravatador dibuix, fet a llapis, d’una jove d’ulls grans i pits com magranes. Amb un diamant al coll.

Una vella senyora, que veu la descoberta per televisió, s’hi reconeix en aquell dibuix, l’ornament, en aquella tendra i ben seductora princesa. És ella. No té dubte. La tripulació convida la vella dama a girar-los visita. Ella ho fa. 
 

És convidada, també, a cridar la seva memòria. L’engega, efectivament, i davant dels nostres ulls brolla una fastuosa i èpica narració. Una història d’amor, un melodrama, d’aquells que roben el cor a qualsevol. 

Que corprèn i corglaça 

Bona direcció, actoral; ferma i equilibrada gestió de la tensió narrativa, del nus i del desenllaç; efectes especials a l’alçada de l’època i del repte. 

En fi, el gran i d’allò més efectiu James Cameron ens brinda un film rodó, d’aquells que contenen tots els ingredients de l’èxit. Una pel·lícula distreta, digna, de “refresc i crispetes”, que en diria el no menys gran Anthony Kopkins. 

– Titànic. Dir. James Cameron. 183 minuts. USA. 1997. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!