Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
En Dani em ve, aquest matí de diumenge, tot amoïnat per l’exhibició de banderes, samarretes, i cridòria. I pel fet que molts catalans, ben legítimament, en comparteixin símbols, pertinença i se n’enorgulleixin (…)
El futbol mou masses i genera, gràcies als mitjans de comunicació, poderosos sentiments de tota mena.
Esportivament, les coses són clares com l’aigua, la selecció espanyola de futbol està en molt bona forma.
Políticament, Espanya es troba en un moment dolç que fora difícil de rebatre –altra cosa és a costa de qui-.
Servidor no creu que l’espanyolitat desacomplexada viscuda a Catalunya sigui un fet totalment nou. Fa temps que les capes de pintura del “pujolisme” s’han escrostonat i ens mostren un país més real, sense relats imaginaris i cofois. La potència, quantificable en centenars i centenars de milers de sufragis escampats arreu –de costa a costa, de mar a muntanya, entre obrers, pagesos i burgesos- del Partit Popular és una dada innegable i el seu arrelament prou important.
La tasca de socialització “espanyola” del PSC-PSOE, d’altra banda, i des de tots els estaments de l’Administració -i amb l’ajut i badoqueria d’ERC- dóna uns fruits prou evidents.
Allò nou, potser, és l’exhibició per barris i viles i ciutats, de la bandera espanyola, els crits públics i notoris en favor d’Espanya -la selecció i, esclar, el país- la seva naturalitat, el seu entusiasme … són la veritable novetat.
Històricament, a Catalunya, l’exhibició d’aquests símbols polítics era perfectament circumscrita a l’extrema dreta. Les coses canvien, però. Com és palès.
I això no és dolent, per si mateix. Saber el pa que s’hi dóna, el país que tenim realment, és positiu. Ens permet, si hi ha voluntat, i en traiem totes les conseqüències operar com cal.
I això d’aquests dies, i la culminació d’ahir, són una gran lliçó que cal aprendre.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Conseqüència de la victòria de la selecció espanyola de futbol, el servei del telèfon d’emergències 112 a Catalunya, ha rebut durant les 5 primeres hores següents a la fi del partit, una considerable quantitat important de trucades relacionades amb incidents, crema de contenidors, baralles i agressions per tot Catalunya, en especial a Terrassa, Reus i rodalies de Barcelona.
Podeu trucar al 112 i corroborar aquesta informació
Benvolgut Pere,
D’àligues, s’en van veure ben poques, per molt que els mitjans addictes segur que en mostrin, i sí moltes banderes, noves i rutilants, de la Monarquia espanyola. Que hi van haver aldarulls, petards i baralles arreu de Catalunya? De ben segur, i s’ha de denunciar, però la bestialitat no és consubstancial només, ai las!, dels espanyols.
Crec que ha estat la manifestació democràtica d’espanyolisme més important a Catalunya des que jo tinc memòria, que és poca perquè sóc menut. Va ser una demostració de força com no s’havia vist mai. D’aquí que alguns nacionalistes s’estirin dels cabells.
Ciutadans ja va foradar la costra pujolista amb els seus tres diputats. Ara aquest partit és un autèntic fracàs però ens va fer obrir els ulls: no érem quatre gats i mai més tornaríem a callar. Ara teníem prou força per a demanar la laïcitat identitària de l’Administració autonòmica i municipal.
La manifestació d’ahir va ser un pas més endavant. N’estic segur. Va ser molt emocionant el poder creuar-me pel carrer amb molts desconeguts i saludar-los i cantar i ballar tots plegats, sense complexos. Vaig veure cotxes amb banderes, conductors prement els clàxons i alguna que altra bandera penjada dels balcons. Em vaig trobar algun veí i conegut que mai hagués pensat que es sentís espanyol, tan culte i, sobre tot, tan català ell.
Ha estat la normalització d’un sentiment íntim que fins ara havia estat sancionat moralment. És la superació del mite de l’antifranquisme pel qual “ser espanyol” era igual a “ser un feixista” i que, tant el franquisme com després els nacionalismes de tota mena han ben mantingut, en una coincidència que algun dia ens hauran d’explicar.
A partir d’ara haurem de treballar per a què no sigui flor d’un dia. Ja saps, estimat Pere, que “una flor no fa primavera”.
Salutacions