Ahir, un cop més, i aviat hi tornarem, la RENFE va protagonitzar un nou i gros tort. D’una llista dilatada, inacabable, de pífies volgudament acceptades i eficaçment oblidades.
Fa unes setmanes, algú, ben lúcidament, posà el dit a la nafra: tot plegat rau en el dèficit d’inversions de manteniment de les velles i col·lapsades infrastructures ferroviàries de la capital provincial barcelonina i de la seva regió administrativa circumdant. I en el dèficit de noves i més modernes instal·lacions.
En fi, un cas paradigmàtic de concepció, estructura, i estil de treball típicament colonial. I, això, al cap de poc d’haver obtingut, amb el permís sempre educat i la comprensió generosa de Madrid, un nou estatut de província governada a cop de magnanimitat i d’incompetència. I els polítics d’aquí, la mar de contents pel gran assoliment estatutari –déu n’hi do quin sobreesforç, el realitzat, quina esponerosa collita-.
Ja poden garlar, ja, tots plegats, en campanya. Promeses. Planys. Reiterada xerrameca. Mentre la provincial i gallinàcia classe política catalunyesa s’escalfa la boca, allà, a Madrid, segueixen fent la seva: immutables, perseverants, lúcids, i coherents.
Res no canvia. Som el que som i seguirem sent això i només això: una província agraïda eternament als amos de sempre. I el que és pitjor: amb por a la llibertat.
De manera que, crideu, a cor, amb mi: que visqui la RENFE!. Que vinguin les cadenes!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!