Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Queríamos la revolución. Crónicas del FELIPE (Eduardo G. Rico)
El Frente de Liberación Popular va néixer, a Madrid, en 1958, i va morir en 1970. Era una formació d’estructura confederal integrada pel propi FLP, el Front Obrer de Catalunya-FOC, i Euzkadiko Sozialisten Batasuna-ESBA, que va assolir gran implantació com a tercera via entre, deien, un socialisme adormit i poc operatiu i un comunisme fort i dogmàtic. Pasqual Maragall, Joaquín Leguina, Narcís Serra, José Luis Leal, Miquel Roca, Diego Fábregas, José Antonio Díaz, José Ramon Recalde, Jaime Pastor, Manuel Murcia… en foren membres destacats (…)
Un llibre periodístic m’ha traslladat a aquells temps i a aquella formació plural i contradictòria, ben arrelada, que va viure entre la temptació guerrillera, l’organització de les masses, i l’arrelament a grans fàbriques metal·lúrgiques catalanes.
Fort entre els estudiants, amb un front obrer prou potent a Catalunya –de fet, va ser l’únic partit que, durant els anys 60, i amb èxit, va qüestionar, de forma reeixida, l’hegemonia del PSUC al moviment obrer, tot arrabassant-li el liderat, després en vindria Bandera Roja que, a casa nostra, fou el primer partit a l’esquerra del comunisme oficial.
Eduardo G. Rico, asturià, periodista, també membre del més conegut com a FELIPE, o la “Fiesta”, ens traça breus retrats, en forma de crònica, d’aquella bella experiència sorgida de la ment del diplomàtic Julio Cerón, i on hi cohabitaren socialdemòcrates, guevaristes, trotskistes, comunistes.
En 1970 –el FOC hi morí en 1969, quan passà avall, d’ell se’n separaren futurs líders i dirigents de partits socialistes de nacionalitat i regió –ESBA, Convergencia Socialista de Madrid, Convergència Socialista de Catalunya…, altres que fundaren, amb ETA VI, la Lliga Comunista Revolucionària, altres que engreixaren les rengles del PSUC, del PCE, altres que anaren a petar a la UCD…
Al capdavall, una bella, interessant història, que mereix i justifica un record just, ferm, i un reconeixement per la seva tasca d’oposició al feixisme i per la conquesta de les llibertats.
Queríamos la revolución. Crónicas del FELIPE, Frente de Liberación Popular. Eduardo G. Rico. 213 pàgines. Flor del Viento Ediciones. Barcelona. 1998.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
PD. La fotografia mostra alts dirigents del PSUC i del PCE, el segon i el tercer, són, respectivament, Alfons Comín i Jordi Solé Tura, ambdós varen militar al FLP.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
També Vázquez Montalbán en va ser militant.
CREC QUE HAURIES D’ ESMENAR UNA GREU ERRADA. JORDI SOLÉ-TURA NO FOU MAI DEL FOC.
De cap de les maneres: MVM mai no va ser militant de BR. Després de l´escissió del PSUC del 68, hi va haver reunions d´ex militants, entre els quals Solé-Tura i Jordi Borja, per veure cap a on tiraven, però aquests dos van fer via sols i es van muntar BR.