Ja ho diu una frase popular, que no el porten al l’hort.
Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
A Badalona, n’eren pocs, de l’ORT. Jo en sóc d’allí, de Badalona, i a més d’origen proletari –mon pare obrer tèxtil, ma mare treballadora de la neteja. En recordo, també, els altres grups de l’esquerra més revolucionària –BR (el president de l’AVV del Congrés –el meu barri-, n’era militant); MCC, PTE, en Miguel Ordoñez, durant una llarga conversa sobre Bandera Roja, em va dir que al Gorg n’hi hagués gent d’OIC, i també, això ho sé d’una altra font, del trotskista PORE (…)
Dic que hi ha haver ORT no pas perquè el conegués. Bé, si que en coneixia un, “il capo”, un home baixet, prim, calb i amb bigoti, líder del Sindicat Unitari-SU –braç sindical d’ORT, partit sorgit de les Vanguardia Obreras Juveniles-VOJ, organització de combat lligada a la Companyia de Jesús. I, esclar, si n’hi havia SU, senyal que l’ORT tenia també parròquia. El local del SU estava al carrer Baldomer Solà -em fa l’efecte que al número 59-, a tocar del pavelló del Joventut de Badalona, i era una casa d’una sola planta. Per cert que el del SU-ORT, deien que venia de Nafarroa, un dels punts on l’ORT era més forta. Sense anar més lluny, al seu líder –en José Sanromá-, li deien de nom de guerra “Intxausti”, aquí al costat el teniu retratat.
Sens dubte, el més fort a la meva ciutat era el PTE, seguit de l’MCC –amb xicotes que feien molta patxoca (me’n recordo amb especial tendresa de la Núria Escudé). De la LCR només en coneixia en Mario Salas, líder de la minoria opositora de les CCOO de Badalona, d’origen valencià –sa germana Alicia, milità a BR, i les altres germanes a ORT, ell, ja veus, se’n feu “trotsko”.
Per cert, i ara que parlo de l’esquerra radical, deixeu-me dir que bona part dels grups tingueren un origen nacional altra del castellà o espanyol:
. MC (1969-1992) venia d’ETA V, i de Komunistak (Els comunistes) –el seu líder va ser Eugenio del Río, de l’oficina política d’ETA, donostiarra, el de Catalunya, Josep Ignasi Álvarez Dorronsoro.
. LCR (1973/1992) sorgí d’ETA VI –el líder català va ser en Pau Pons.
. BR (1968-1989) de catalans –més concretament barcelonins, les grans capitals roges de Bandera Roja foren Barcelona i Cornellà de Llobregat- el líder va ser en Jordi Borja, i, posteriorment, Ignasi Faura “Hortalà” –per ser resident a Horta- o “José Sierra”, i Ferran Fullà.
. OIC (1973/1977) també va néixer de la mà de catalans (ara, però, del Vallès Oriental, capital Ripollet, i d’en Dídac Fàbregas, llavors anomenat Diego Fàbregas o “Jerónimo Hernández”.
. També podem dir que el PCE (i) també va néixer de catalans, d’una escissió del PSUC. El PCE (i) (1968/1980) mudà de nom, més tard, esdevenint PTE. O sia que, orígens catalans i bascos en la majoria de grups… Significatiu, oi, tot plegat?
http://twitter.com/perermerono
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!