Pere Meroño

Aquesta percepció personal és la que surt de dos experiències recents: dos matins pels volts de la Salut a repartir fulletons convidant a un acte d’ERC al barri, una tarda a la zona alta de Bufalà fent el mateix i diversos contactes amb associacions de veïns (de Llefià, la Salut i Bufalà mateix…).

Al carrer, aquests dies citats, la gent d’ERC que vam participar en l’acció vam observar una cosa similar al que descrius, per bé que jo poso l’accent en un altre lloc. És veritat que hi havia un percentatge (que no va arribar en cap cas al 10% de persones amb qui vam contactar) de rebuig frontal… pletòric, rotund, que dius tu; i que en algun cas es va passar a l’insult o al ‘viva españa’. Tanmateix, i així en general, tot es va desenvolupar de forma molt tranquil·la i educada. Als ‘bon dia’ li seguien ‘bon dia’ o ‘buen dia’, tan se val…

No dúiem cap estelada ni cap altre distintiu (excepte el primer dia, que portàvem un cartró ploma amb la silueta dibuixada del Junqueras), per la resta, només nosaltres i uns papers a les mans. La nostra frase era sempre la mateixa “Bon dia, dimecres fem un acte al barri per parlar de la futura república catalana, ens agradaria veure’ls… si els interessa, ja ho saben.”

La major part de resistències no les vam trobar articulades al voltant del tema identitari (Catalunya contra Espanya i a l’inversa) sinó al voltant de la ‘oportunitat’ o la ‘legitimitat’ del procés. Amb la gent que vam anar parlant vam descobrir-hi molt de dolor (sobretot les dones grans t’explicaven les dificultats seves i dels fills, la retallada de serveis, etc), i una certa perplexitat.

La discussió sobre el moment triat (“Con la que está cayendo y vosotros hablando de independencia”) i el lideratge (“todos los políticos son iguales, independencia ¿para qué?”) esdevenien els arguments força del que s’aventurava com possible ‘no’ o potser abstenció (impossible saber-ho). La crisi de representació i la crisi econòmica es reivindiquen amb tossudesa com a part de l’equació. Farem malament de no tenir-les en compte!

Jo personalment no vaig veure gent tensionada contra el no, sinó una fatiga profunda que ve de lluny, per alguns una incomoditat… latent una desconnexió del procés molt preocupant (per bé que no sé quantificar) perquè allò que fa interessant el procés és precisament que sigui el màxim de participat, el màxim de divers. Aquesta fatiga pot traduir-se en ‘no’ o en abstenció, m’inclino intuïtivament per aquesta darrera opció. Crec que és la força emergent en aquests barris, almenys de moment, per bé que la dels crits i insults (òbviament) es faci notar més.

Pere, compartim moltes coses, com sempre: hi ha una feina ingent a fer a l’àrea metropolitana, que ens hauria de refredar cofoismes i triomfalismes, i que ens hauria de convidar molt més del que ho fa a repensar i redefinir allò que fèiem i especialment allò que fem.

Aventuro que el ‘nostre discurs’ ha de ser més greu, més precís, més objectiu; que ha de compartir més el ‘dol’ que viu molta gent pel procés en sí de separació i pel dolor que la crisi infringeix a la major part dels nostres veïns. No hem d’anar a comunicar la bona nova’ sinó a compartir el que creiem que és la millor solució per a governar-nos de forma més eficient i justa.

I en això estem! Celebro la campanya ‘un país normal’ i estic prudentment satisfet pels moviments de ‘canvi de discurs’ que es van fent des de l’ANC o, per la part que em toca, des de la secció local d’ERC.

Crec que ho estem fent bé i crec que arribarem a temps de ‘connectar’ de veritat amb el gruix de la nostra ciutadania. No podem perdre ni un minut, però.

Seguim-ne parlant.

Com sempre un plaer, conciutadà!

Oriol.

1.- Efectivament, valor interpel·lador, mascletà –l’apunt- que mira de treure la son de les orelles, tan contents com estem d’haver-nos conegut.

2.- M’agrada la salutació: “Bon dia, dimecres fem un acte…”. Ens cal estil directe, modèstia, naturalitat, voluntat d’acollir-los, de fer-los partícips …

3.- Oportunitat, legitimitat del #Proces. El cert és que no s’ho esperaven; als cinturons les campanes sonaren poc i tard…

4.- Cal descodificar, acollir, integrar el dol (com?, no ho sé, però cal fer-ho; és important!)

5.- És un regal que, per fi, les noves esquerres, hagin ingressat, enfortides i amb protagonisme, en el procés. Seria mortal que semblés un invent del centredreta, per això ha de tenir un gran, un poderós accent reformista –amb idees, propostes concretes, (prou xerrameca buida i cotonosa).

6.- Fatiga que ve de lluny, descol·locats, desconnectats … Políticament, culturalment, socialment, l’esquerra sobiranista és un ratolí que arriba tard i fa el que pot… Gran part d’això ho explica la manca de prou arrelament del sobiranisme (per desídia, desinterès, infravaloració de la seva milionària demografia). Per això, aquesta #LlargaMarxa postmaoista els és una sorpresa i una descoberta.

7.- Fonamental: anar fent, ordir complicitats, mostrar-se amb naturalitat i modèstia, educadament, còmplicement, parant l’orella, xerrant poc, escoltant molt.

8.- Per què de tot plegat: per viure millor en una societat més justa, lliure i solidària, acollidora, una #NovaCatalunya amiga i veïna d’Espanya i dels països d’Europa.

Pere

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans