Pere Meroño

Un seguit de morts i atemptats –un dels quals hi va directament contra la pròpia vida del policia- posen a l’inspector-comissari judicial Kurt Wallander en la pista d’una connexió neta i clara entre els fets, les persones, amb un comú denominador: un castell i el seu senyor –Alfred Harderberg, un home sorgit del no res i que amuntega una extraordinària i diversa fortuna i rep, al seu torn, un amplíssim reconeixement social a Suècia.

Sens dubte, i pel que coneixem fins ara, aquest home és el més intel·ligent i esmunyedís rival que ha tingut fins ara en Wallander.

A partir d’aquí, l’inspector mou cel i terra –amb el suport important del fiscal general i les reticències del director de la policia Björk-, tot estructurant un dispositiu policial capaç de viviseccionar l’imperi Harderberg i trobar matèria probatòria que vinculi algun dels seus negocis i/o personal als fets criminals suara esmentats al principi.

A la mera trama policial,a banda, seguim atentament la relació entre en Wallander i les dones, amb el seu pare –d’ofici pintor maridat amb una assistenta 40 anys més jove que ell, la filla, i els seus subalterns. També, coneixerem el seu mètode de treball, i el sistema de funcionament de la judicatura i la policia sueca. Una societat prou homologable a les de capitalisme desenvolupat del nostre entorn, i que acara reptes polítics, culturals, i econòmics semblants.

Personalment, aquest títol és un dels meus predilectes de la “sèrie Wallander”.

. L’home que somreia (Mannen som long, 1994). Henning Mankell (traduït del suec per Carolina Moreno). 378 pàgines. Labutxaca/Tusqueta Editores. “Sèrie Wallander”. Barcelona. 2012.

  http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans