Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
El milhomes que presideix el Barça ha rebut, com era de preveure, l’allisada que amb tant d’afany estava buscant (…)
Són coses que passen. Noi. Hi arribes a un lloc, t’hi fa amb tot en quatre dies, fas i desfàs al teu gust –emprant un to poc escaient, veient arrossegar el primer equip sense moure’n peça, vantant-te de músculs presidencials … i et penses que el populatxo es mama el dit.
I, esclar, quan te n’adones ja tens la moció de censura en marxa.
I la guanyes, i segueixes, numèricament, però la perds moralment i política –per cert que no sé si el cavaller n’haurà copsat el matís-.
Servidor no és pas futboler. No n’és soci ni té intenció de ser-ho, ni del Barça ni de cap altre. Amb tot, el meu equip és el de la Travessera de les Corts. Mon pare, quan jo tenia deu anys, em duia, diumenge sí, diumenge també, al Nou Camp. L’home n’estava molt de mi: orgullós que me’n sabés l’alineació de memòria i que, veient la televisió, pogués fer-ne la locució –cosa que feia tot baixant la veu del professional a qui jo substituïa-.
Era, no cal dir-ho, les ganes d’agradar al progenitor, el meu “amor” pel club del país, i l’efecte del col·leccionisme de cromos.
Volia dir, anècdotes familiars a banda, que el Barça no és exactament ni ben bé allò que sembla.
Vull dir que el club té una massa social molt plural, força despolititzada i perdueta, també nacionalment. Un club president, des d’en Núñez i en Gaspart, per membres convictes i confusos d’Alianza Popular-Partit Popular –amb això ja està tot dit- i la gent, la “massa” social, tan cofoia ella.
Poc després de traspassat el dictador feixista que ens va tocar aguantar, va tocar substituir a l’empresari tèxtil i pro-convergent Agustí Montal. I en Josep Lluís Núñez va guanyar gràcies a dues coses: el suport d’en Casaus i el sector “rànciament catalanista” i a la campanya anticomunista que va derrotar l’home més net i honest, el publicista i també pro-convergent Ferran Ariño. Motiu? Que hi tenia algú, a la candidatura, que girava a l’entorn del PSUC, el partit dels comunistes catalans. Encara recordo la propaganda que s’edità, que n’edità, suposo algun dels seus contrincants, que resava: “Ferran-PSUC”. Maleïts siguin…
El Barça, doncs, amb Laporta, n’ha recuperat catalanitat i bona gestió empresarial. Llàstima que el xicot ens ha sortir amb aquest geni, aquesta “grandeur”, aquesta superba tan incontrolable i diàfana. I ja veus, quina pena i quin ensurt i com està anant, tot plegat.
Voldria, finalment, recomanar al senyor Jan que si vol fer política que ho deixi, sisplau estar. Amb el que ha fet al Barça ens ha deixat, a molts, un mal gust de boca.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per això sovint la gent més que votar a favor de, vota en contra de.
I n’hi ha que oblidar que al vot de censura la majòria mobilitzada per la participació va anar a votar en contra de, amb l’abstenció majoritaria.
De vegades una majòria no combrega en cap president i vota pel que es pensa és el menys dolent.
I com diu el Jan amb visca Catalunya Lliure per desmarcar-se’n o marcar-se un tanto que sempre sembla estar molt bé.