Pere Meroño

Amb l’assumpte de l’estatut, tots plegats, hem assistit a una enganyifa fenomenal. Els partits polítics negociadors han escenificat una farsa. Primer, escrivint una carta als reis en la que ningú hi creia. Segon, negociant, tothom a esquena de tothom, per treure’n avantatge particular. Finalment, corrent, cames ajudeu-me, a veure qui s’arronsava abans i pactava per sortir a la foto. El més llest, el més ràpid, ha estat l’Artur Mas. L’enhorabona. Els altres es planyen de no haver estat, ai las!, els primers. PSC-PSOE, ERC, ICV-EUiA, haurien fet el mateix.

Quant als continguts, hem esperat gairebé 30 anys per a aconseguir una millora escarransida i escardalenca. L’estatut del 79 no tenia pas finida la vigència, és per això que no calia forçar-ne la caducitat si no hi havia condicions, que n’hi havia, i voluntat, que n’ha mancat del tot, per a assolir-ne canvis substancials.

Fet i fet, per aconseguir allò aconseguit no calia pas un estatut. Ocasió d’or, doncs, perduda.

Tenim un trist país quatriprovincial, amb un gruix nacional que es desfà com les glaceres de l’Antàrtida. Tenim una classe política ximpleta, genuflexa, miop, i força lamentable. I, tenim? tindrem, un estatut prou lamentable.

En Bono, en Guerra, l’Ibarra, estan més contents que un gínjol; han tornat a vèncer a una colla d’indocumentats. Vet-ho aquí.

El referèndum ha de ser, serà?, això no obstant, una bona avinentesa perquè els sectors nacionalment amb més gruix, passem comptes i adrecem a la trista classe política catalunyesa un missatge clar i net. Hem de fer per manera que l'”estatut de la vergonya” neixi tocat i ben tocat i duri com menys millor. A les eleccions vinents, n’hi haurà ocasió, també, si cal i molt convé, per dirigir-ne, als polítics, més missatges.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!