Fa, pel cap baix, (…)
disset anys que políticament les coses canvien poc, tant aquí com al món. A casa nostra, segueixen manant dos principis intocables: l’agenda neoliberal, i la defensa de l’estat de les autonomies. Tothom, d’una forma o altra, hi combrega.
És per això que els canvis -tret del nou moviment altremundista, el zapatisme, i les victòries d’en Chávez i d’en Morales- són de detall, mer maquillatge, clons i clons competint en la cega obediència als designis del capital.
Al nostre país, en Maragall -ja ho he dit més d’un cop- representà una de les poques novetats dins d’un ramat polític tan aquiescent com previsible. Aviat n’experimentarem una cosa nova: la candidatura d’en José Montilla -exmilitant de la Jove Guàrdia Roja, del Partit del Treball, ambdós maoïstes, i del Partit Socialista Unificat de Catalunya-.
En Montilla és novetat, a més, pel seu origen cordovès, l’ofici d’obrer dels primers anys, i l’arrelament al Baix Llobregat, comarca mítica com n’hi ha poques.
Per primer cop, doncs, la classe treballadora catalana tindrà un candidat molt pròxim al seu perfil sociològic més elemental: naixença forana, provinença obrera, i residència en l’antic cinturó roig -ara d’un rosa esvaït que fa feredat-. Un candidat, curt i ras, típicament socialdemòcrata i a l’europea.
De les properes eleccions catalanes, en les quals m’hi abstindré, n’espero ben poc. Només el ressò en termes de suport per tot el territori, i en determinats barris i ciutats, del candidat pepemontilla, i com va i quins components hi té l’abstenció.
Mancat de veritables opcions de canvi social i nacional, simple distracció. Ves que hi farem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pere, crec que és un error identificar la classe obrera amb un perfil de naixença forana, en tot cas els nascuts fora Catalunya representen un part -molt important- de l’obrerisme català, però ni molt menys la majoria. Si bé hi ha un cinturó roig molt important amb força treballadors d’origen immigrat, també hi ha un segon cinturó on la situació s’inverteix. Tampoc és cert que tot immigrant o fill d’immigrants sigui de classe obrera, a Catalunya en trobem molts exemples, el senyor Lara, el Núñez, el senyor Chaves que en la seva època corria per aquí, i molts constructors i propietaris d’immobiliaries. També hi havia un component molt important d’immigració que va vindre amb un pà sota el braç -com deia la meva àvia- a treballar de funcionari, policia, mestre o guàrdia civil.
Penso que és un error identificar gent d’origen forà amb classe obrera i naturals del país amb burgesia. Si miro en el meu entorn més proper veig molts exemples on la situació és inversa al discurs oficial. Hi ha certs comentaris que fereixen perquè són molt injustos amb persones que tot i néixer aquí i tindre el català com a primera llengua van patir molt defensant els seus ideals d’esquerres, estic parlant de familiars que es van tindre que exiliar en èpoques posteriors a la guerra civil, o per exemple el cas del meu avi que va tindre que emigrar a sudamèrica perquè aquí cap fàbrica li donava feina per haver tingut un càrrec a la CNT durant la República.
Aquest discurs fa molt de mal al catalanisme, però penso que també és molt perjudicial per l’esquerra, i la prova són els mes de 20 anys de govern de dretes que hem tingut. Seria molt millor per tots si simplement ignoréssim l’origen dels candidats a la Generalitat.
Disculpa la crítica, la faig amb la millor intenció del món.
Martí.