Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Nova aventura de l?inspector Kurt Wallander, de la mà del gran autor suec (Estocolm, 1948) (…)
Ystad, petita vila del país nòrdic, és sacsejada per tot d?esgarrifosos crims.
Tres homes, de diferents professions i edats, cauen de forma semblant: la mort du aparellada una agonia notable en tots els casos. Abans de res, però, en les primeres planes, tindrem l?avinentesa de presenciar uns successos ben familiars i comuns a Algèria.
Fins molt avançada la recerca, en Wallander no en traurà res de positiu. Les circumstàncies, el material probatori, les persones … no són capaços d?esclarir la situació.
A banda d?això, la situació sueca, on s?hi barregen crisi social i de valors amb crisi de confiança en la policia, duen a la creació de milícies o patrulles ciutadanes per tal de perseguir-ne la delinqüència i el crim.
Amb una prosa bonica, eficaç, ben llegidora, en Mankell ens convida a un viatge al cor de les societats de capitalisme avançat. Societats deficitàries de valors morals i cívics, immerses en una fonda crisi civilitzatòria. I ho fa tot arrossegant-nos en un relat multiforme, en una successió de trames que ni el més pintat fóra capaç de posar-hi res en clar.
Servidor, amb aquest llibre, s?ha estrenat en el món d?Henning Mankell. Afeccionat com sóc a la novel·la negra ?Sherlock Holmes, Vázquez Montalbán, John Le Carré…- he decidit que el suec escriptor i el suec policia m?acompanyaran, a partir d?ara, en les successives cites amb els llibres.
Reconec que la descoberta ha estat d?upa.
Un llibre, no en dubteu, sobresortint.
– La quinta mujer (Den Femte Kvinnan; 1996). Henning Mankell (versió espanyola de la Marina Torres).481 planes. Planeta-Agostini. Barcelona. 2006.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si t’ha agradat La quinta mujer, prova també amb Tallafocs (Cortafuegos, en la versió en espanyol). El retrat sociològic de les adolescents protagonistes és esfereidor. Suposo que ja ho sabràs però la sèrie del detectiu està, malauradament, tancada. Es va acabar amb Antes de que hiele, on qui fa de detectiu és la filla del Wallander; ajudada pel seu pare, és clar. Ara en Mankell es dedica a altres coses, amb menys fortuna, segons he pogut comprovar com a opinió general entre els wallanderians empedreïts.
En fi, una sèrie de novel·les, que comencen amb Asesinos sin rostro i que, a banda d’enganxar com poques, fan un retrat fidelíssim de la crisi de valors i de sentit de les societats avançades actuals.
Per mi, de les millors: La falsa pista, amb un assassí de 14 anys transformat en venjatiu indi americà. I també té versió cinematogràfica, amb actors alemanys. Una joia, de veritat.
Salutacions cordials i a disfrutar de la lectura…
Manel