Pere Meroño

Escric mentre m’escolto en Ruper Ordorika. Recordo, vivament, el meu primer viatge a Euskadi. Era Nadal de 1978, i jo tenia 19 anys. És divendres. Viatjo sol i no conec ni déu, allà, i em planto a l’estació bilbaïna de tren. Estic fet pols d’un viatge, de nit, dormint per tot arreu del vagó –quan s’és jove, es poden fer, fins i tot s’agraeixen, aquesta mena de bestieses. La meva primera visió: la ria, el Nervíon que es barreja amb la mar i forma una pel·lícula d’aigua d’un bellíssim color de plom –plom com la indústria, com els barris obrers que poblen la marge esquerra, de plom com la lluita de la classe obrera, dels metal·lúrgics, pels seus drets, pel socialisme (…)

Travesso el pont i em planto al cor del casc antic. Un altre record vivíssim: una manifestació amb timbals i instruments de vent: “Martin Villa, eres un cabrón, eres un cabrón, eres un cabrón”, la cançó, amb idèntica estrofa, segueix els acords del “Yellow submarine” dels Beatles.

És arribar i adonar-me d’una realitat clara i neta: estic sol i no conec ningú. Sóc jove. Sóc comunista. I la solució la tinc a l’abast de la mà. Demano a un policia pel local central a Bilbao del Partit Comunista d’Euskadi. Dit i fet. Pico a la porta, em presento com un militant del PSUC, i després d’acollir-me amb tota cordialitat –el PSUC és un referent, un mite, pels comunistes de nacions altres a l’espanyola, em conviden a passar. Hi tenen reunió del comitè de Bilbao del PCE-EPK (Partit Comunista d’Euskadi-Euskadiko Partidu Komunista).

Des del seu III congrés, el partit té un nom nou; ja no és pas el PCE a Euskadi, ni el PC d’Euskadi, ni el PCE-Partit Comunista d’Euskadi, sinó el PCE-EPK amb unes lletres i un logo dissenyat expressament pel comunista i fundador de CCOO d’Euskadi, l’escultor Agustín Ibarrola. El canvi ha estat possible gràcies a què un sector d’ETA Vl, els “minos” –els minoritaris, els no trotskistes, un centenar, s’integren de la mà de Roberto Lertxundi –al qual, per cert, fa pocs dies que hi he contactat per un llibre que estic fent i m’ha dit assegurat la seva col·laboració, al PC. Lertxundi, primer, esdevé secretari de Bizkaia, després líder del partit.

Per cert, tinc, en venen moltes ganes de dir-ho: Lertxundi, tot aplegant basquisme i esquerra, desplega una iniciativa llavors inèdita: cada cop que ETA atempta o mata, el seu partit, sol com un mussol, convoca manifestacions al barri, vila o ciutat on s’hi ha produït el fet luctuós i immoral. A voltes són unes poques dotzenes, altres uns pocs milers, els militants comunistes que planten carrer al terror allà on hi ha actuat. Lertxundi, els seus etarres reintegrats a les vies pacífiques, el partit, han de suportar, t’ho diràs, al carrer, tota mena de vexacions, d’insults, de gravíssimes amenaces de violència o mort, el llançament d’objectes, una pluja de mala educació, d’odi, irreprimibles. I ells, pacíficament, planten cara i aguanten, resisteixen. Quan ningú no gosava fer-ho. Quan ningú no tenia pebrots per fer-ho. Abans que ningú. Els primers. Abans que els moviments per la pau. Que els altres partits. Quan el PNV-EAJ callava com un mort. Quan Euzkadiko Ezkerra, nascuda a iniciativa d’ETA-pm, no podia fer-ho –els polimilis encara segrestaven, posaven bombes, assassinaven impunement.

Sols. Valents. Tossuts (confesso, per si no s’ha notat, la meva més profunda antipatia per ETA i per allò que representa. Des de sempre)

Hi sóc present a la reunió, deia, però el cansament em fa aclucar, tot sovint, els ulls. En acabar, se m’acosten dos homes d’uns quaranta anys, i em demanen quins plans tinc. Cap ni un, els dic. Vinc sol i no conec ni cristo. Tots dos són tècnics. El primer, enginyer de l’ajuntament de Bilbao, el segon, l’aparellador del municipi. S’ho parlen entre ells, i el primer, l’enginyer, em convida a passar els dies a casa seva, a Artxanda, un dels cims que encerclen el “botxo”, el “forat”, nom amb el qual, afectuosament, s’hi refereixen els bilbaïns, a la seva capital. És un habitatge unifamiliar, bell i pràctic. L’home i la dona són casats i tenen dos fills i una filla. I vet aquí que es troben amb un convidat inesperat i desconegut.

Després d’allitar-me, i quinze hores després, em llevo. Seran tres dies a Euskadi. Parlant força de política. Visitant Artxanda, el lloc on era l’antic parc d’atraccions. Guaitant la ciutat que es desplega als nostres peus –quan la boira no ens n’impedeix la visió. A una banda, Bilbao i l’arrencada dels pobles i viles de la marge esquerra, a la dreta, la visió de Sondika i del seu aeroport.

Tres dies a Euskadi. Visito CCOO, amb el local central arran de ria. L’eixample burgès. M’acosto a la porteria del pis on sé que viu el gran Xabier Arzallús, el jetzale per excel·lència, el president de l’Euskadi Buru Batzar, l’antic jesuïta i fill d’un feixista convençut que lidera el Partit Nacionalista Basc –aleshores amb 50.000 militants. Agafo el tren i visito els pobles de la marge esquerra. I passejo, passejo molt i molt, per les “Siete calles”, el cor del casc antic, el paradís de les tasques, de les mobilitzacions abertzales i populars, de les corredisses, de les atzagaiades.

Tres dies que no oblidaré mai, i que vindran seguits d’altres i noves visites. I, des de llavors, Euskadi, Euskal Herria, sempre ha estat present en mi. Amb la lectura de llibres, d’articles de premsa, amb contactes polítics i sindicals –PCE-EPK, EE, LAB, formant part d’Elkarri…

Sempre, sempre, abans, ara, i demà. Perquè, senzillament, m’estimo Euskadi.

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Josep Pallach 1920/1977

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!