Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Espanya és una gran nació i ens guanyarà
Crec que un dels talons d’Aquil.les més greus que tenim els catalans, és el desconeixement del que és i representa Espanya. No ja la diferència entre ells i nosaltres, a favor, aclaparadorament d’ells, sinó en la fortalesa, la murrieria, la potència d’un Estat que sap el que vol i com aconseguir-ho (…)
És per això que m’esgarrifa com molts catalans subestimen aquest gran i intel·ligent adversari. Es pensen que això està guanyat; que ara és cosa de tràmit; que estan acabats; que són el que no n’hi ha…
Fals. Mentida.
Espanya té un senyor Estat. Espanya és una gran nació que va alçar un imperi que administrava i arribava a tot arreu. Fins ara, només ens ha administrat algunes “carícies” per veure si som igual de cagats -i milhomes sense base, com sempre. És un tempteig.
Mireu com actua: està retallant les administracions perifèriques, no estatals. Està coadjuvant al seu desmantellament, mentre manté gairebé intacte l’aparell d’Estat; ells ho tenen molt clar: estructures d’Estat? Intocables.
Jo vaig fer el servei militar a Canàries, a un regiment d’infanteria -que tenia el caràcter, per cert, de força d’intervenció immediata. L’altre dia, vaig tractar de trobar-ne dades, del regiment; en va ser creat el 1629. Mentrestant, els catalans, fa quatre dies que tenim policia pròpia, els Mossos d’Esquadra, i una part de nosaltres, no paren de blasmar-los. Vet aquí la diferència…
Espanya, hi torno, és una nació important, sàvia, experta, on si no és imprescindible, és millor no barallar-s’hi.
No la menyspreem. Si ho fem caurem autoderrotats gràcies a l’estranya mescla de prepotència, efusivitat i tremolor de cames que ens fa tan catalanament febles.
I tingueu clar que Espanya farà mans i mànigues, i emprarà tots els mitjans. Tots perquè no li arrabassin Catalunya. Catalunya és d’ells. De l’Estat. I no se la deixarà prendre.
De manera que poca broma. Cura. Murrieria. Prudència. Seny. I molta molta tranquil·litat (el partit tot just ha començat: i ells tenen l’estadi, la pilota, l’equip, i els guardes… nosaltres som a penes, l’equip visitant)
http://twitter.com/perermerono
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo vaig fer la mili a la Armada Española, a “Sa puta base” de Só****. M’haguès agradat declarar-me objector de consciència, però no vaig tenir el valor que l’exercit espanyol “se me suponía” (uns anys abans vaig “conèixer” una presó civil -la Modelo-, i se’m van treure les ganes d’anar a petar a un presidi militar). Li puc prometre que un pais que tot el seu exercit fòs com el “Destacamento Naval de **ller”, no duraria un matí de “guerra” contra una clase de 5è de Primària. Enlloc he vist més vici i “persones” destrossades per l’alcohol i altres drogues (i no em refereixo als que feiem la mili, que deu-n’hi-dó; sino als “militars de carrera”: qui feia el tràfic de droga [coca, sobretot], era el Brigada encarregat de la fàrmacia; l’encarregat de la impremta i del material de la oficina era un Cabo Primera casat amb una sevillana espectacular… llàstima que la noia s’estava a Sevilla; mentre tant, el Cabo Primera anava més cremat que una crema catalana, i deia que allà on hi haguès un forat, alla la fotia [tirava els trastos a tothom, sense importar-li edat ni sexe, deixant revistes gais a la vista per si algú picava… sort tenia jo del Comanadante, casat amb una cosina germana -Luz era el seu nom, “Bombilla” pels amics- que havia estat monja i amb uns 20 anys més jove que ell. Era una dona molt maca, mare de tres o quatre fills… llàstima que no li agradaven els gats que es despistaven dins de la base, ja que els feia matar pel seu propi marit o pel primer “mariner” que es trobava pel malecón. Bé, la sort d’estar a la impremta era que el Comandante de tant en tant em portava revistes PlayBoy dels anys 1950 i 1960 perque se les enquadernes]). D’històries així, tantes com vulgui, com a una pel·lícula italiana dels anys 50 i 60. Més de 18 messos de mili donen per moltes pel·lícules!
I té tota la raó: davant la força i el sadisme de que s’enorgulleix el misserable Estat espanyol (importa poc mani qui mani), poca cosa podem fer… Però tranquils, de 1898 en poden conèixer uns quants més els aimants de l’Imperio español: ells mateixos s’ofegaràn amb els seus propis vòmits. Temps al temps.
Atentament