Pere Meroño

En resum, exposàvem com ?la independència amb el permís d?Espanya? és una fal·làcia i que no hi haurà independència sense diferents formes de ruptura amb la legalitat vigent.

Seguint el propòsit que anunciàvem al darrer número d?aquesta revista, tornem a abordar ara un tema que ja hem tractat en aquestes pàgines i també en diferents documents conjunturals fets públics al llarg dels dos anys passats relacionats amb la proposta de la ?Ruptura democràtica per la independència? . En aquests escrits anteriors descrivíem com l?extensió social de l?objectiu independentista, juntament amb la repressió que havien rebut els sectors més avançats del moviment, havien comportat l?extensió d?una modalitat d?independentisme que proposava la paradoxa de la consecució de la independència mantenint-se permanentment dins la legalitat vigent (una legalitat que sabem que l?Estat espanyol sempre ha anat desenvolupant en forma de mecanisme jurídics i repressius destinats a oposar-se a l?avanç del nostre moviment). En resum, exposàvem com ?la independència amb el permís d?Espanya? és una fal·làcia i que no hi haurà independència sense diferents formes de ruptura amb la legalitat vigent.

En aquest article present insistirem en quins són els fonaments d?aquesta desviació estèril de la lluita d?emancipació nacional i exposarem alhora com concebem els elements de ruptura necessaris per a l?obtenció de l?objectiu independentista.

El procés de formació del sobiranisme legalista

Convé recordar, doncs, que la llarga i insistent campanya repressiva de l?Estat espanyol contra l?independentisme i sectors pròxims entre els anys 1975 i 1992, va propiciar -com hem apuntat més amunt- l?aparició de diferents desviacions domesticades, adaptades més a les conveniències i els compromisos de la política parlamentària (incloent-hi l?experiència d?ERC, en un lloc destacat) que no pas a la realitat i a les necessitats objectives de la lluita independentista. Aprofitant la repressió, l?extensió d?aquesta tendència «acomodada» tenia socialment la funció de captar l?independentisme creixent tot desviant-lo dels objectius rupturistes i combatius representats fonamentalment per l?MDT i Terra Lliure, a partir de la meitat de la dècada dels 80. A causa del seu origen «reactiu», les tesis d?aquest sobiranisme moderat, autoanomenat durant un primer període amb el qualificatiu prou explícit d?«independentisme tranquil», es definia per mitjà d?unes posicions de tipus tacticista, és a dir, mancades d?una estratègia pròpia, que es poden resumir en els elements següents:

? El rebuig frontal a la violència, quan es podia atribuir a una actuació d?origen popular o independentista.
? L?aposta per la participació en els canals polítics parlamentaris espanyols establerts, com a única via d?actuació.

Aquesta opció no era innocent sinó que comportava, com sabem, com a contrapartida:

? En primer lloc, una confusió entorn del monopoli de la violència exercida per part de l?Estat, la qual es feia invisible. El paper coercitiu de l?Estat espanyol quedava, a partir d?aquests posicionaments, diluït i disfressat.
? En segon lloc, una col·laboració en el procés de marginació d?aquell independentisme conseqüent que no s?havia integrat.
? I, també, la reducció de les formes d?acció a la simple intervenció parlamentària, tot abandonant la mobilització i l?organització populars no subordinades als interessos electoralistes dels partits. Això representava, a la pràctica, la negació dels mitjans bàsics de conscienciació independentista de la població i l?abandó dels mecanismes més elementals per a poder fer avenços de tipus unitari.

No cal dir que aquesta operació, protagonitzada per aquesta forma confusa i contradictòria de reivindicació política nacional que hem descrit breument, era una trampa fatal per al nostre moviment com a projecte alliberador pel fet que el futur quedava així hipotecat dins un àmbit parlamentari sense sortida, i restava presoner de la lògica estatalista.

La falla d?aquesta tendència «legalista» no ha estat, doncs, només de mètode, sinó també ideològica i de fons. Com s?ha vist en el procés estatutari de Catalunya, aquesta mena de pseudoindependentisme ?identificat, sovint, ell mateix de manera més còmoda sota la denominació més ambigua de «sobiranisme»? ha quedat atrapat en els seus propis enganys pel fet que no té sortida possible dins el marc polític en què ell mateix s?ha circumscrit. Així, tal com va fer ERC, el sobiranisme legalista va apostar per la il·lusòria estratègia de federalitzar l?Estat espanyol com a via intermèdia cap a la independència.

Per tant, el «sobiranisme legalista» ha abandonat una tesi estratègica fonamental del moviment independentista, que sempre ha preconitzat que la conquesta de la independència només podia tenir sentit a través de la construcció d?una força social amb voluntat d?anar més enllà de les institucions establertes.

El sobiranisme legalista s?ha anat desenvolupant entre alguns líders d?opinió provinents del catalanisme moderat, entorn d?una concepció idealista de la societat on tota la possibilitat d?acció política es redueix a aconseguir una majoria parlamentària. La simplificació de l?escena social i política de la lluita independentista a l?únic àmbit parlamentari redueix totes les anàlisis i propostes a simples combinacions entre els partits parlamentaris, cosa que porta a veritables culs-de-sac com el que es limita actualment a proposar com a panacea una majoria parlamentària al Parlament de Catalunya a partir de la simple suma dels vots de CIU i d?ERC, confonent la unitat dels sectors polítics identificats amb la catalanitat amb una força realment emancipadora que no existeix a hores d?ara d?una manera clara en cap d?aquests dos partits. Amb aquesta simple addició quantitativa no es podrà superar mai la política curta de vista del ?peix al cove? (o de la ?conquesta gradual de parcel·les de poder?), que no permet de posar les bases per a canviar les condicions generals de dominació en els àmbits d?acció política fonamentals.

Les evolucions erràtiques d?ERC mateixa al llarg del seu periple parlamentari també són degudes a les limitacions d?un enfocament legalista i sense profunditat social, que és incapaç de treballar seriosament per a desenvolupar una força social independentista no subordinada a la dinàmica parlamentària.

La ruptura independentista

L?avanç cap a la independència no tindrà lloc, doncs, sense la creació d?una nova força social que vagi més enllà dels partits parlamentaris. Aquesta afirmació bàsica prové del fet evident que la independència és una ruptura perquè pretén traslladar les decisions col·lectives a un nou cos social, perquè ha de trencar una legalitat tot instaurant-ne una altra. Però aquest simple i legítim fet democràtic pot trobar diferents formes de resistència de part dels sectors socioeconòmics i polítics que detenen el poder actual.

L?Estat espanyol ?tot Estat? és una potent maquinària i no n?hi haurà prou amb l?exhibició innocent de la voluntat política d?una part de la població, per important que arribi a ser numèricament (difícilment, però, podent esperar esdevenir majoritària matemàticament pel fet que no podrà servir-se, de manera adequada, i abans de la independència, dels mecanismes i mitjans que conformen les opinions de les majories). Cal, per tant, una força social nova, capaç d?anar més enllà de la legalitat establerta. I cal també un moviment i una consciència polítiques que no s?ofeguin dins la simple pràctica parlamentària.

En resum, la lluita per la independència necessita avui com a prioritat, desplegar un moviment sociopolític, suprapartidista i supraparlamentari amb les característiques següents:

1) Ésser capaç de mobilitzar-se de manera efectiva i àmpliament representativa en defensa dels interessos populars …
2) … i també amb una capacitat suficient d?informació i d?autoprotecció, perquè pugui superar la manipulació informativa i la repressió que s?activaran progressivament des dels diferents aparells de l?Estat.

En conclusió, podem afirmar que no hi haurà cap mena d?independència creïble sense preparar un veritable procés de mobilització i de defensa de les reivindicacions populars, capaç, en el moment necessari, de «girar la truita», una truita que demana un fort «sacseig» social i polític previ.

I, des del punt de vista organitzatiu més concret i immediat, només podrem avançar cap a la independència dinamitzant, en primera instància, un fort moviment social i polític per l?Autodeterminació; i aconseguint a curt termini vertebrar una forta Unitat Popular, entesa com a la instància política de masses capaç de fonamentar la seva força en la defensa dels interessos socials i nacionals de les classes populars dels Països Catalans. El desplegament de les CUP (Candidatures d?Unitat Popular), que ha de rebre un important impuls en la conjuntura de les properes eleccions municipals, és un element fonamental d?aquesta vertebració.

D?altra banda, l?articulació d?una sòlida política d?aliances de solidaritat internacional (començant per establir llaços resistents amb les lluites d?alliberament de les nacions més pròximes, com Euskalherria) és l?altre pilar fonamental d?una estratègia independentista raonada.

Carles Castellanos i Llorenç

(Publicat per l’autor, sota el títol "El sobiranisme legalista, una contradicció en els termes que no deixa avançar", a La Veu, òrgan del Moviment de Defensa de la Terra, núm. 75, novembre de 2006)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!