Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Vaig conèixer al capità d’infanteria recentment traspassat quan tots dos treballàvem a l’Ajuntament de Badalona. Servidor, era, llavors, un jove inquiet que desenvolupava responsabilitats en aquella institució -i també persona molt interessada, des de sempre, per qüestions militars i de seguretat. Cardona havia deixat l’exèrcit després de produir-se l’enèsim intent de cop d’estat –el 23-F de 1981 (…)
Cardona tenia dos trets que el feien diferent: havia estat membre de la Unió Militar Democràtica-UMD, organització clandestina integrada per sotsoficials, i oficials de les forces armades –uns 200? que maldaven pel canvi de règim i per un sistema democràtic sense tutela d’uniformats de cap mena. I l’altre es que es tractava d’un intel·lectual, d’un home il·lustrat i de cultura.
A Badalona, i al llarg de 22 anys, i fins a la seva jubilació, va ser-ne cap de la Guàrdia Urbana.
Cardona era un home de fina intel·ligència, cordial, bon discutidor, molt prudent en els seus comentaris i valoracions. També molt hàbil en empènyer la conversa cap el cantó que més li esqueia.
Va patir prou i força, quan a Badalona es trencà el govern PSUC-PSC, a primeries dels anys 80, i els socialistes acordaren una coalició amb CDC. Allò va incrementar força el conflicte i la lluita ciutadana, impulsada pels comunistes per raons ben legítimes. Això va fer que la Guàrdia Urbana protagonitzés actuacions d’ordre públic, i desallotjaments inèdits en democràcia sota el guiatge prudent i ferm de Cardona.
Allà, a Badalona, no recordo pas si me’l presentà en Cardona, vaig conèixer a Luis Alonso, capità de la Guàrdia Civil, i l’únic membre de la benemèrita que va pertànyer a la UMD i que havia desenvolupat alts i discrets càrrecs de responsabilitat en àrees del govern espanyol.
Altre lloc de trobada amb Gabriel Cardona, va ser a la Universitat de Barcelona, a mitjan dels 80 quan vaig iniciar estudis d’història; ell fou el meu professor d’història contemporània. Sobre això tinc una anècdota molt pròpia d’algú, com jo, a qui li agrada el combat dialèctic i anar una mica a la contra. Enmig d’una classe, i una mica ensopit pel llenguatge políticament correcte i pel liberalisme ideològic de Cardona, li vaig etzibar, de cop i volta, si, com a historiador, des del punt de vista del mètodo històric, n’era marxista. Això desfermà una reacció irada, ben passional, d’un home amb un gran autocontrol i experiència humana. Val a dir que en vaig treure, de tot plegat, una frase que, des d’aleshores, forma part del meu sistema d’abordatge de determinades qüestions -com en feia part de les del militar menorquí: “el valor del dubte com a sistema d’avenç i d’anàlisi intel·lectual i antidogmàtic de creences, situacions, conjuntures”. La seva frase bé va valdre l’empipament del docte militar.
Després d’aquestes notes de record afectuós i sincer a Gabriel Cardona, no voldria estar-me d’afegir dues coses. Primera, l’estament militar es va comportar ben miserablement amb aquells escadussers soldats demòcrates i, segona, els governs de la democràcia –tant de la UCD com del PSOE, sostingueren una actitud impròpia, indigna, en tolerar-ne abusos, blasmes, i la persecució descarada que patiren dins de les forces armades; el cas és que de resultes d’aquell clima inquisitorial i incivil, no en quedà ningú servint l’uniforme.
Vull que quedi constància, també, del meu reconeixement a aquells homes honorables que vestiren l’uniforme i batallaren per conviccions democràtiques.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!