Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
“Alfonso Comín tenía, a mi parecer, cuando nos hicimos amigos, “pinta de santo”. En aquel entonces yo veía como rasgos de “santidad” algunas de sus costumbres piadosas. Guardo en la memoria aquellas noches en Sitges, cuando, antes de tendernos en nuestras camas respectivas, él se arrodillaba ante la mesilla que nos separaba y, unas veces con los brazos en cruz, otras con las manos sobre el corazón, oraba en silencio durante varios minutos con la mirada fija en un pequeño crucifijo que siempre llevaba consigo” (…)
Ben grata i ben viscuda sorpresa, aquest llibre enorme. Un cant, com n’he sentit pocs, a l’amistat, a la companyonia. Dos joves nascuts en famílies del franquisme, d’ordre, castellanoparlants. Fins que estudien a la universitat, franquistes. Arriba el canvi; la descoberta de les misèries del feixisme, la proximitat amb els pobres, els marginats, els treballadors, des d’un catolicisme crític, obert, que recull el missatge originari de Jesús de Nazaret.
Ambdós ingressen al Frente de Liberación Popular-FLP, una formació d’esquerres ubicada entre els socialistes i els comunistes. Veritable planter de futurs líders i quadres polítics.
Comín, acabarà incorporant-se, primer, a Bandera Roja, i després al PSUC. Comunista a l’església, cristià al Partit Comunista, com li agradava dir i contar. Fundador del moviment internacional Cristians al Socialisme, amb seu –a què no ho sabeu?- a Cornellà de Llobregat. Desaparegut prematurament per un càncer que arrossegà durant anys i panys. No poder prendre possessió de la seva acta de diputat, pel PSUC, a la primera cambra catalana després de la dictadura.
González Casanova, important ideòleg i dirigent del PSC d’Obiols i Reventòs –i marit de la meva professora a Econòmiques Rosa Virós– assessor en el debat constitucional dels socialistes catalans, home d’esquerres, a qui jo tenia per socialdemòcrata, es vindica, en aquest text just sortit del forn, comunista igual que Comín.
Una lectura, la del llibre, ben plural, familiar, íntima. Gràcies a la qual m’he adonat perquè admiro a Comín: pel mateix que admiro a Passolini: dos homes travessats per fondes contradiccions, dolors, amb dues fes ben arrelades –el catolicisme i el comunisme- morts de joves. Veritables consciències morals del nostre temps.
Per a mi, el llibre, una nova ocasió de retrobar-me amb aquell dirigent que vaig veure com parlava, jo mateix entre els molts, davant les 200.000 persones que el PSUC va congregar al Parc de la Ciutadella de Barcelona, al míting final de campanya per a les primeres eleccions democràtiques, tres anys després, Comín moria a Castellterçol. I encara el recordo, encara el llegeixo, encara l’admiro… I malgrat no ser jo un home de sentiment religiós, totalment indiferent al mateix, agnòstic per més senyes, però molt interessat, des de sempre, per la sociologia i la història de les religions.
. Comín, mi amigo. José Antonio González Casanova. 243 planes. Leqtor Universal. Barcelona. 2010.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
PD. En Comín és el de l’esquerra -amb aquella coneguda estètica seva, barrija-barreja, entre Ché Guevara, i Jesucrist.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sense voler entrar en discussions teològiques, el catolicisme (ja sia obert, crític, paral·làctic o -fins i tot!- catacrèstic) mai ha recullit el missatge originari de Jesús de Natzaret.
Tots els respectes, però, per en Comin i per a tothom (sia de l’Opus o no: avui en dia molts progres se n’enfotarien de les praxis religioses d’en Comin). Però deixem les coses clares: el catolicisme és una cosa i el cristianisme (el de la Bíblia, pas el de les tradicions culturals) una altra, de molt diferent.
Atentament