Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Seguint, fil per randa, el propi full de ruta establert fa temps, ERC seguirà fent costat al PSCPSOE i a ICV-EUiA, amb la fórmula de govern de coalició. Renunciarà, doncs, a un executiu en clau nacional …
Val a dir que l’aposta d’Esquerra no és pas feta a la babalà. Conté una premissa bàsica: amb els socis suara esmentats, el partit d’en Macià aconseguirà, creu, dos fruits: créixer de forma continuada nodrint-se, a l’ensems, de vot “progressista” i “nacional” i, a més a més, arraconar a CiU en la franja dretana. Curt i ras: reproduir un esquema, dins del camp nacional, en el que ERC seria ERC –com durant la república catalana- i CiU la Lliga d’en Cambó. Aquest desenvolupament tindrà continuïtat mentre el cogovern amb els socis no li creï contradiccions irresolubles i costoses.
CiU. Més enllà de vots i percentatges, la coalició nacionalista s’acara, instal·lada en la basarda i la perplexitat, a un canvi de cicle –ben natural, d’altra banda, en la vida i en la política-. La desaparició d’en Pujol com a primer actor; el període d’associació amb el Partit Popular; i el cansament inherent a períodes llargs de governació monocolor, han menat CiU a l’oposició. Cal anotar, factor clau de tot plegat, que el nacionalisme tímid i estovat ha patit una seriosa reducció del seu perímetre: la consolidació del PP, a la dreta, i d’ERC, entre altres sectors del camp nacional, minven, i de quina manera!, la dimensió del seu espai –del 40-45% d’altra època fins el 30% d’ara i aquí. Problemes que poden augmentar exponencialment si el soci democristià acorda volar amb ales pròpies.
PSCPSOE. La ferma reculada socialista és una lliçó d’humilitat, i alhora un esperó, per al milhomes aparell del partit. La formació del pròxim president –en Carod i ERC tornaran a fer el pagès abdicant-hi- té un dilema: mirà d’atraure’s abstencionistes o anar, directament, i amb tota l’artilleria contra “Ciutadans”. O totes dues coses alhora. No cal dir les conseqüències de l’assumpció de part del discurs i de personal polític de “C” per part del PSCPSOE.
En definitiva, i tret de sorpreses molt sorpresives, reedició d’un tripartit sobre la base d’un liderat de ferro i traçut d’en Montilla, i de la bondat i aquiescència dels dos altres socis.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que la teva anàlisi menysté un element. CiU no vol un pacte nacional. No l’ha volgut mai. Creus que en Duran acceptaria fer govern amb ERC i quedar-se sense ministeri, quedar-se sense capacitat de representar l’empresariat local a Madrid ?