Aquí la tria és ben fàcil: la coalició entre Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa. Sens dubte (…)
El primer representa el socialiberalisme de nou encuny. L’altre la nova socialdemocràcia en època de capitalisme globalitzat i agressiu. Conclusió: amb poca o gens redistrubució de la riquesa a favor de les majories socials. Amb la qual cosa la socialdemocràcia es queda amb el nom.
Semblances: tots dos es fan dir d’esquerres, especialment en campanya electoral: per cert, que n’és de fàcil dir-se’n-. I volen governar plegats –més el segon que el primer-. ICV-EUiA ha estat, tothora, un aliat còmode pel PSC-PSOE. Massa i tot. A penes piula i s’hi avé quan cal i molt convé. És un soci, doncs, lleial, obedient, i bon xicot.
Els primers voldrien governar en solitari o amb una esquerra molt minoritària i, per tant, genuflexa. Els segons saben que els cal el PSC-PSOE per accedir als llocs de comandament. En són un apèndix o, curt, un complement.
Per bé que, ai!, concorden en política autonòmica i en el miratge i l’ensarronada federalista, no ho fan pas en política econòmica, internacional, ni social. Malgrat això, es deleixen per governar plegats.
Ambdós, hi torno, es diuen d’esquerres. Costa de creure, no obstant, que allò vist en la gestió tripartita sigui política d’esquerres –potser és que estic mal fixat-. Fet i fet, gran part del balanç el podria subscriure, sense problemes, Convergència.
Per últim, em demano: on són les polítiques d’esquerres? Qui són els partits amb voluntat d’implementar-les?. Un servidor, pobre orfe, no els troba pas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!