Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
No serè jo (?)
100.000 adhesions per un Estat propi!
qui tregui mèrits a la llarga i acreditada trajectòria barcelonista del senyor Nicolau Casaus. No.
Això no obstant, m?amoïnen i discrepo de les unanimitats que deixen de banda no pas els mèrits sinó els demèrits de les actuacions.
Eleccions presidencials de 1978 al Futbol Club Barcelona. Tres candidats arriben a la final: en Ferran Ariño, en Josep Lluís Núñez, i en Nicolau Casaus.
El primer, el candidat més renovador, el segon ?soci de l?Espanyol tota la vida- és una incògnita-, i en Casaus representa, d?alguna manera, els sectors montalistes ?de l?antic president Agustí Montal.
De cop i volta, la campanya electoral esdevé d?allò més bruta. I n?apareixen cartells, fulls volants, i comentaris amb la llegenda: "Ferran PSUC". Es tracta de desacreditar, faltant a la veritat, el candidat del canvi.
Efectivament, en Ferran Ariño era militant de CDC i és possible que en la seva candidatura hi hagués presència, també, de la sensibilitat que llavors representava el gran PSUC, un partit en aquell moment al zenit de la seva influència i arrelament social i polític.
El cas és que l?Ariño guanyà per poc. Tot amb tot, en Nicolau Casaus, ben legítimament, va optar per fer president al constructor Josep Lluís Núñez. Des de llavors, en Casaus féu costat sempre al polèmic Núñez.
Vull dir, amb tot això, que servidor hi era. I que ho vaig veure. Que ho vaig viure. I que en servo memòria.
Que no em venguin, doncs, sopars de duro.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!