Ahir diumenge, a l’AVUI, el seu director, publicava un article d’opinió titulat “Les vies -estretes- d’Esquerra”.
En Vicent Sanchis, dibuixava les diferents sortides que ERC tenia davant la conjuntura política i, al seu torn, esbossava, al final de tot i en forma de globus sonda de llarg abast, una intel·ligent sortida per al nacionalisme. Sortida a la que m’hi adhereixo de totes totes.
La cosa aniria, aproximadament, així: primer pas, ERC accepta l’acord estatutari -permeteu-me que em tapi la boca per no perbocar!- entre CiU i en Zapatero. Segon: ERC i CiU presenten una moció de censura contra en Pasqual Maragall basat en un pacte de legislatura. Tercer acte: ambdues forces formen un govern nacionalista fins l’acabament d’aquest mandat. Quart: amb la força i coherència de la seva majoria milloren, ara i durant els pròxims anys, l’acord estatutari, atès que difícilment el PSOE tindrà majoria a Madrid i els caldrà un coixí parlamentari com el que- per exemple- poden oferir la suma de CiU-ERC -entre 16 i 18 actes-
Crec, honestament, que és l’única opció viable en un moment en què la gestió del tripartit ha fet bons tots els mandats del pujolisme. Sense pacte entre les forces veritablement nacionals, el domini del PSOE, aquí, a les quatre províncies, durarà anys i panys.
Fóra bo, en qualsevol cas, que tant ERC com CiU tinguessin molt i molt clar que molts nacionalistes -tant d’esquerres com de dretes- no els secundarem pas amb el vot si segueixen nodrint la via de l’enfrontament fratricida. Més encara, sense compromisos versemblants i solemnes en pro de governs nacionalistes, un servidor es quedarà a casa tot guardant el seu vot per a vinents ocasions.
És moment, doncs, de decidir, i de fer-ho amb el cap.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo no els secundaria pas. La gent de CiU, com ja s’ha demostrat, no són de fiar. En aquest hipotètic pacte, qui seria el president? Mas. No, gràcies. A mi em sembla que el camí a seguir és el del llarg recurregut. L’objectiu és que ERC sigui hegemònica en el votant nacionalista. En el món de CiU, hi ha masses voltors com perquè sigui bo tenir-los de companys de viatge.
Algú s’imagina anar de bracet amb els carques d’Unió i amb el “pàjaru” del Duran i Lleida. Només de pensar-hi m’agafen esgarrifances. Ja ser que la intenció és bona però No, Gràcies.
El que està molt clar és que la tria de ERC posant a Maragall i un partit com el PSOE manant a la Generalitat no ha beneficiat absolutament res al nacionalisme, a més estar al costat de gent que ha votat favorablement l’Estatut valencià amb el que això comporta, et treuen les ganes de fer experiments.Unicament tenim una via interessant i potent per gestionar i exigir els drets que una nació com Catalunya necessita i aquesta es l’unió de CIU i ERC
El comentari és ple de bona fe nacional, però hi ha altres temes, per exemple tots els consells comarcals i els ajuntaments on ERC "s’estima" més el tàndem PSC-ICV que no pas CiU. No pot ser copresidir la Txene amb en Mas, i alhora seguir plegats a l’ajuntament de Barcelona amb l’infame Clos, per exemple. No hi pot haver equidistància, com pretèn en Carod.
A més, llegeix l’entrevista d’ahir a El País amb en Duran i Lleida (en Saül Gordillo en fa un resum): ara CiU (o un sector de CiU) van de responsables, de governabilitat, etc. Torna el roquisme, i ERC fa nosa.
Ara mateix els de CiU són més un partit regionalista que nacionalista, i els va faltar temps per desdir-se de a Madrid de tot el que van acordar al Parlament. Del PSC i de EU ja es podia esperar això, però dels senyors "nacionalistes" de CiU.
Es pot esperar que CiU demani més coses a Madrid després d’haver-los regalat l’Estatut ? Amb quina força moral pot fer això ? Pactar una cosa per mirar-ho de modificar als 5 minuts ? Perdoneu, però jo crec que això no és forma ni de fer política ni de defendre el país.
És incompatible ésser al costat de un incredul com Duran i Lleida.
Que t’has begut l’enteniment, Pere?
A qui se li acut escriure un article a un bloc allotjat a Vilaweb parlant de CiU sense posar-la a parir… Prepara’t, que els sequaços d’ERC ja estan esmolant la falç.
Estic totalment d’acord amb tu però només amb una matització. Primer cal canviar a les dues colles d’incompetents que hi ha al capdavant dels dos partits nacionals. Ells són l’únic veritable obstacle per arribar a aquest acord que tu proposes i jo secundo, ells i les seves ànsies de glòria personal. S’odien mútuament i abans pacten amb el diable que entre ells. De fet, ja ho han fet. CiU va pactar amb el PP i ERC amb el PSOE-psc. Cal que dimiteixin o que els destituim, tant se val, començant per en Carod i en Puigcercós i acabant per en Duran i en Mas. Per incompentents.
Perdona, però encara m’estic petant de riure.
A qui se li pot ocorrer més que no pas a un convergent que la salvació és que Erc faci pujar al govern a Mas ?.
Erc tindrà molts defectes, però convidar-los a posar-s’hi dins del ‘merdé’ simplement pequè certs convergents s’hi han ficat tot solets de peus a la galleda ?. Tant babaus no són.
No serà, potser, la solució que els convergents en surtin en lloc de convidar als altres a ficar-s’hi també ?.
Perdoneu si he ofès algú, però és que encara em salten les llàgrimes dels ulls de les rialles.
CiU és un partit nacionalista?, primera noticia!. Regionalista de dretes i gràcies.
Soc simpatitzant d’ERC i a mi el tripartit ja m’està prou bé. D’un partit de dretes que fins fa poc se sentia comode pactant amb el PP com és CiU no en vull saber-ne res. L’aposta de Carod-Rovira pel tripartit s’ha revelat com la correcta, amb 2 anys de tripartit Catalunya ha avançat nacionalment molt més que no en els 23 anys d’inmovilisme i mediocritat de CiU, a part d’involucrar en la defensa dels interessos nacionals de Catalunya sectors de l’esquerra d’aquest pais que fins fa pos n’havien restat al marge.
Si a una Catalunya nacional d’esquerres, no a un pacte amb la dreta de CiU.