Pere Meroño

Us confessaré que sempre n’he tingut un problema, amb els musicals: em semblaven films feixucs, atabaladors, d’un altre temps i lloc, coses gairebé incomprensibles. Curt: que no em feien pas el pes.

Amb els anys, m’hi vaig començar a acostumar, a tolerar-los. No fa pas gaire, i constatant que era un prejudici estúpid i gratuït, vaig acudir a la “filmo” a veure’n un cicle dedicat, i personificat en la figura d’en Vincente Minelli.

Noi, m’hi vaig enamorar. En vaig veure tantes pel·lícules seguides com les esmerçades en el cicle d’en John Ford.

I, ara, he tornat a reveure “Un americà a París”. Festival de colors, de músiques i cançons. Absoluta narrativitat. Totes les peces ben greixades i harmònicament confegides i combinades. Un festival pels sentits. I he constatat, de cap i de nou, com n’és, de difícil,  fer un film musical.

I que n’és, de gran i versàtil, en Vincente Minelli. 

– Un americano en París. Dir. Vincente Minelli. Intèrprets: Gene Kelly, Leslie Caron. 113 minuts. USA. 1951

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!